Fa
uns quants anys vaig dedicar el meu temps a dibuixar i pintar dracs.
Els vaig poder exposar en tres o quatre ocasions. Tot té el seu
temps i allò dels dracs ja em va passar. O, si més no, això és el
que em pensava.

Moltes
vegades m’havia preguntat per la necessitat que sentia de pintar
dracs, com si expressar el pitjor que viu en mi, ho volgués
representar amb unes icones clàssiques, tot i que els meus dibuixos
no seguien pas els models que havia vist fins aleshores.

Dracs.

En
l’actualitat, és ben cert que els tenia oblidats; fins que no fa
massa temps, en una celebració familiar, vaig conèixer un nen que,
mentre els altres nens jugaven i es barallaven i els pares ballaven,
estava dibuixant dracs en els tovallons de paper que havia pogut
aconseguir. És clar, no vaig poder resistir-me i em vaig dirigir a
ell.

Jo
també pinto dracs. Ens varem fer amics. Quan dos es troben amb
una afició en comú, és molt probable que acabin fent-se amics.

D’això
ja ha passat més d’un any, i ara, tinc un projecte, muntar un dinar
de família enmig d’uns decorats i tot un ambient amb els dracs de
fons, i convidar al meu amic petit, dibuixant de dracs.

Hi
ha molta literatura sobre els dracs, a través de mitologia, i també
de fantasia pura i dura. Els meus dracs de tinta xinesa i pintura
acrílica competeixen amb d’altres manifestacions ancestrals i jo em
pregunto si serà veritat que els humans, en algun moment de la seva
història, van compartir els espais amb aquests éssers gegantins,
plens de foc, amb ales i aletes, amb banyes i cues amb punxes d’acer.
Cada poble i sengles llegendes. I els dracs de cadascú de nosaltres
que frisen per sortir i surten fent-nos fer malvestats.

Jo
pinto dracs, sí, per extreure i enfocar la meva ràbia, impotència,
pobresa de mires, servituds inconscients, hipocresia que no puc
evitar…, de vegades m’imagino que som els fills cada vegada més
petits d’aquells dracs majestuosos.

Tweet

Diumenge
dalt del turó amb el dia
clar, diàfan, puc veure fins i tot els petits detalls del poble
costaner. Els carrers arrenglerats cap a la platja, amb els dos únics
punts més alts: el campanar i la torre d’un petit castell. Poques
vegades, des d’aquí a dalt, se’ls pot veure tan clars com avui.
Quasi sempre se’ls percep darrere d’una calitja baixa, i les boirines
que omplen el paisatge donen a tot plegat aquell tipus de degradació
de color i llum que tan m’agraden.

Avui,
però, és diferent, el poble em sembla molt més proper, com si la
distància no fos la de cada dia, com si els problemes de la gent
haguessin arribat fins a dalt del turó.

Costa
tan poc posar-nos una bena als ulls, no escoltar el que les veus del
vent proclamen últimament, no voler ensumar les flaires que
empudeguen la vida humana… i a mi em fa l’efecte que sembli que
m’amagui dalt d’aquest turó tan proper a una olla en ebullició.

Mentre
escric això, el cel s’ha cobert de núvols que han tapat la llum i
que amenacen descarregar la seva fúria d’aigua. El vent enfurismat
sacseja el que pot, espolsa la pols, rebutja les boires… escolto,
de lluny -com poques vegades puc escoltar-, les campanades d’un
campanar antic i vell, i m’imagino que els déus incerts tornen a
aparèixer amb força per omplir els buits que van guanyant l’espai.

Tweet

De
nou des
de dalt del turó
i seguint amb les reformes que fa unes setmanes em tenen ben
desorientada, avui he decidit canviar la plantilla del bloc. N’he
triat una que em permet una breu presentació. No totes les
plantilles permeten aquesta opció. Penso que mai no és tard per fer
allò que hom vol fer. Avui potser era el dia d’intentar-ho perquè,
com deia en l’últim post, les paraules de vegades fugen de
nosaltres, i fugen tan lluny que és difícil enxampar-les i
tornar-les a agafar de la mà (a les més petites), o de lligar-les
amb corretja i morrió (a les que volen mossegar), o de fermar-les (a
les que es volen fer mal a elles mateixes segons el context en que es
van expressant).

Últimament,
i potser això d’escriure en el bloc m’influencia per a que ho senti
d’aquesta manera, cada vegada que escric em sento més conscient de
que ja no escric solament per a mi; que a l’altra banda (de no sé
què) hi ha persones que ho poden llegir, i que m’agradaria dir les
coses que penso tot i saber que no tothom pensa el mateix. Fer-se
conscient demana molt més tacte.

És
difícil conviure i compartir opinions molt diferents. De vegades no
experimento que les diferencies sols siguin culturals sinó que les
diferències provenen de molt més lluny, com si uns i altres
vinguéssim d’altres mons i planetes diferents i que tots, en un
moment o altre, haguéssim aterrat al mateix lloc, exiliats, fugint
ves a saber de què i com… en aquest planeta terra, i que els
ancestrals gens que encara ens diferencien actualment, fossin com les
dues cares de la lluna.

Tweet

De
nou des de dalt del turó, avui he vist uns gegants
fets de núvols, cúmulus immensos que omplien el cel. He pensat en
que bé podrien ser el decorat d’una història fantàstica plena
d’éssers gegantins, de barbes exagerades i panxes descomunals, quasi
del tot blancs, amb narius punxeguts, melenes que amb el vent
bellugaven com si fossin serps. He vist un gegant darrere d’un altre
en una inevitable persecució i que, de cop i volta, el que anava al
davant s’ha girat i s’ha enfrontat amb el que li trepitjava els
talons, i que aquest, amb l’ímpetu de la revolada s’ha desfet, s’ha
esmicolat en un instant. Una gerra entre gegants? Un ha pogut vèncer
a l’altre gràcies a una estratègia inesperada.

De
vegades, les paraules fugen. Fugen les paraules perquè potser el
cervell està astorat, perdut en una immensitat de conceptes
estrambòtics, davant de fets que no reconeix en el si de la seva
moral, davant de catàstrofes de tota mena que, de cop i volta,
coincideixen i emboten la ment i la ment no pot continuar pensant.

De
cop i volta, les paraules fugen. I fugen de nosaltres com si
nosaltres fóssim els culpables de tot el que passa al món, i que
per la qual cosa la ment no pot continuar amb el seu ritme ric de
matisos. Els matisos s’han perdut per concentrar-se tots en un sol
punt, i aquest és fosc, tenebrós.

Altres
vegades, tinc la sensació de que les paraules fugen perquè sé que
mai no les podré dominar del tot (i és que no vull, en el fons,
dominar-les). He deixat el ball, he marxat abans d’hora d’una festa
imaginària, on totes les paraules dansaven al so d’una orquestra
d’històries, els ritmes de les quals, però, eren massa lents o
massa esverats, mai no tocaven al meu ritme natural, com si jo, com
les paraules, estès enxampada dins la panxa d’un núvol gegant.

Tweet

Quan
aquest matí, després d’haver baixat de
dalt del turó sota un cel gris, gotes
grosses i enmig d’un paisatge quasi invisible, i m’he endinsat per
l’autovia, un cotxe negre m’ha seguit de molt aprop. Quasi a tocar.
Jo diria que si durant el trajecte hagués tingut la necessitat de
frenar, no haguéssim pogut evitar la topada. En diverses ocasions em
podia haver avançat, però no, em seguia impertorbable, posant-me a
cada segon que passava més i més nerviosa. Un cotxe negre conduit
per un d’aquells conductors, l’estil dels quals t’arriben a posar
nerviós perquè semblen persones desesperades. Semblava que jo li
fes nosa, semblava que volgués fer-me accelerar i que em posés al
seu mateix ritme, que mai no serà el meu. No cauré en la trampa.

Hi
ha cotxes (quasi tots són negres i amb els vidres fumats, a través
dels quals no es poden percebre els conductors) que em posen de
veres nerviosa… i quan em sento així començo a percebre el meu
entorn sota una visió diferent, és com si la realitat s’esvaís i,
enlloc d’ella, una altra realitat molt més propera a la fantasia
comencés a prendre forma. Tot un imaginari comença a emergir i i
aleshores, una fauna metafòrica comença a bellugar al meu entorn.

Tot
d’una, els conductors dels cotxes negres són els senyors de les
tenebres i els seus vehicles hermètics els dracs d’última
generació, dissenyats per éssers condemnats a crear un món
inhabitable. Aleshores, jo, ficada dins del meu particular drac
vermell, em sento espiada, perseguida, se’m volen cruspir o fer-me
saltar per algun penya-segat; és com si em trobés dins d’un joc
virtual, i, com en la vida mateixa, sempre guanyen els dolents.
Aleshores sento aquella mena de por quan descobreixo que els cotxes
negres són uns de tants monstres actuals i que, aquests en concret,
només tenen vida pròpia a les carreteres.

Tweet