About grocdefoc

Dono la benvinguda a tots els meus amics i a tots aquells encuriosits blocaires que arribin a aquest turó. Els dibuixos, pintures i collages que apareixen en aquest bloc són de creació pròpia, si els feu servir us agrairé citeu l\'autoria i el bloc de procedència. grocdefoc@hotmail.com www.relatsencatala.com (Autor: Grocdefoc)

Falses construccions

Ja m’agradaria, ja, que l’estri que faig servir per escriure fos una vareta de prestidigitador i que amb l’ajuda d’un barret de copa alta aconseguís treure  conills en forma de lletres i altres realitats disfressades d’il·lusions. Però ni sóc mag, ni tinc copalta ni vareta de director amb què poder il·luminar les tenebres d’una nit eterna que com una serp que es recargola, ella també es cargola al voltant de les històries. I les històries, per als qui no tenen orelles, vénen a ser com aquella saviesa orientada a despistar als caminants del seu veritable destí. Només els ulls avui compten, i qui no té ulls, va ben servit.

Em vénen a la memòria molts dies i moltes nits. I la lluentor de moltes estrelles enganxades al cel amb goma d’enganxar barata, com aquella que al cap d’un poc temps es desenganxa. I en vénen a la memòria els ulls dels gats que mai no he tingut, els de les sargantanes disfressades d’escarabats, els dels escarabats disfressats de formigues imitadores, els dels imitadors frustrats, perquè no hi ha com ser la primera gota en tot. La primera gota de pluja, la primera gota d’orina vençuda, la primera gota de sang abans de convertir-se en un malaguanyat estany o en un pantà miserable. Venir a la memòria és repetir la història. I les estrelles desenganxades es tornen a enganxar en un cel brut de goma d’enganxar. I la memòria et gasta males passades i ja no saps si el que recordes succeí de debò o t’has inventat la continuació del que pogué haver estat i no va ser. Però el pitjor és el camí que encara no s’ha fet i que es veu tant boirós com un cel brut de goma d’enganxar barata.

Certes construccions fan ferum i s’ensorren, no cal cap daltabaix, cap terratrèmol, cap tsunami. Són tan descomunals com els esperits gegants que no caben en cap cabina, tot i que hagi estat feta a la seva mida. I per a sobreviure ells, els altres hem de quedar fora de joc i, per més segles que passin, mai no s’entendrà perquè existeixen esperits gegants que fan més nosa que servei a les comunitats dels pobles.

Si jo fos prestidigitador, faria que totes les construccions fessin olor a flors perfumades, o a caramel cremat, o a llet merengada, o a xocolata espessa, o a colònia de lavanda, no pas amb el regust de fel infecta o a gust agre que tan agrada als carronyers ronyosos. Les construccions s’aguantarien dempeus pels segles dels segles. I no hi hauria heures capaces de canviar la seva ubicació, ni cruels lleons als jardins, ni pedres sobre pedres, ni aigües estancades, ni gossos esverats, ni  veïns escandalosos, ni roses per terra.

Si jo fos constructor… no hi haurien cases sobre la terra. Només boscos poblats,  camins de flors i enfiladisses cantaires. Però no sóc res de tot això, i per no ser res, ni tan sols puc ser un paper en blanc, ni un bocí de pa, ni un angelet del pessebre. Tot ho he vist caminant sense caminar, i ara que escric asseguda en un banc de pedra m’imagino que vaig volant damunt d’un nuvolet de primavera. I per això escric avui així.

I la primavera té veu, i la veu de la primavera fa construccions magistrals dibuixant-se amb un matís ataronjat damunt d’un paisatge negre. Qui pogués ser flaire d’estiu, o color de tardor en un mocador de seda i així caminaria jo, amb el mocador de seda al coll i un barret de color d’ametlla, i no em deixaria les botes ni la motxilla verdes. Adéu camins asfaltats!

Construccions. I dins les construccions boletes, bales de colors i caramels de sabors de tota mena, sobretot, de menta. I hi entraríem de puntetes, per no fer soroll i no despertar a les cucaferes que dormen el son dels justos i abandonats éssers de les nits d’estiu dins dels somnis dels més grans, quan ja la vida se’ls envà i només poden imaginar-se al galop d’un drac blanc o, tot navegant, anar a coll-i-be d’una sirena. I tot són somnis que se’n van, com la vida, gota a gota, de la primera a l’última, com l’àvia de 105 anys que es va morir de velleta.

I ànimes bessones sorgides de l’aigua em cantaran salms i em voldran fer creure que les muntanyes són de sucre i el foc només una taca de color groc damunt d’una tela firmada pel millor, per algun excel·lent estafador.  I si l’ànima no es ven, ens vendrem la poca intel·ligència, malgastant el temps que tenim en dedicar-lo a espionatges que ens distrauran de tot allò que té realment importància. I jo, per seguir la meva dèria, m’imagino la importància portant collaret de perles i als espies com éssers obtusos i malcarats.  Les perles, quan cauen pel terra, s’escapen del coll castigat i s’escampen sota els peus dels malcarats que corren a enxampar-les, per tornar-se-les a vendre.

Vull mantenir el cim ben alt, per tal de no aconseguir arribar-hi mai. Ja sé que és una ximpleria parlar del que un no sap. Però, mireu, el que sí sé es que porto dins tantes mentires com castells de debò porten les històries de cavalleria. I em sento bullir el cos, la sang, les idees i se m’escapa el temps, i no dic el que voldria dir per culpa d’anar enfaixada fins a les orelles.   Saber què s’hauria de fer i no fer-ho… per tants interessos creats… En moltes ocasions no tenim dret a fer-nos passar per éssers humans.

Caminar enrere i a la deriva

Crancs

Des de dalt del turó sento la tarda esventegada, els ocells captivats per la velocitat, els verds apagats per una sequera que avança, i les tardes succeeixen els matins d’una manera trafegadora.  Sembla que res vagi enrere. Voldria ser més conscient de tot el que està passant, però només em tinc a mi per sobreviure i em sento anar a la deriva; no em basten les explicacions per tal que comprengui el fracàs, de nou, de tots plegats. I aquí li interessarà, tot això que dic des d’un extrem del món? i em dic que llençar els pensaments  a l’espai és com entrar en la mar i esquitxar l’aire amb el grapat d’aigua que hi cap a les mans. Sí, esquitxos i mots venen a ser el mateix, la mar el diccionari universal i els esquitxos les nostres pròpies paraules, minses, descolorides, cansades i velles, esgotades d’estirar les llengües, d’aguantar o entomar noves revenges que dormien un son profund i alhora lleuger.

Diuen que els crancs caminen de costat i i que els de la mar tenen dues potetes en forma de rem…

Nosaltres, els éssers humans, qui sap si som els únics que caminem enrere i a la deriva.

Nota: Cenefa confeccionada amb imatges predisseyades

Foc (de debò) al Parc Natural del Foix

Foc al Parc Natural del Foix_2012

De dissabte en dissabte i, entremig, els dies de la setmana en què el gran ensurt ha existit en forma de foc, de fum, d’impotència, de ràbia…, els pensaments que van molt veloços, massa, perquè ja no se sap que es pensa ni que se sent. Hom (com jo, no pas els professionals que sí saben com actuar i reaccionar) no sap com actuar ni què dir, ni per on començar.  Després d’hores vetllant el cel i les muntanyes, després de no haver estat afectats directament pel foc del Parc Natural del Foix, m’he palplantat enmig de la casa, enmig dels meus quadres, dels llibres, dels meus records, dels papers i documents, de tot el que forma part d’un dia a dia de la meva vida des de fa molts anys… I la pregunta clau sorgeix (que no vol dir que no me l’hagi plantejat en altres ocasions, però mai com aquesta vegada en què el foc va ser tan a  prop, tan verídic, tan a tocar d’ànima)…  Per què estic tan unida a totes aquestes andròmines? Si hagués existit la real necessitat de sortir corrents de casa (com els hi va passar als veïns de la urbanització Les Palmeres de Canyelles), què m’hagués endut? O, sorgeix aquella pregunta tan estúpida (o no tan estúpida), què t’enduries a una illa deserta? A part dels documents (que són els que ens donen identitat en un món d’identitats dubtoses), com emportar-se els veritables objectes identificatius que són quadres pintats pels avantpassats, per amics, per un mateix…, les capses i capses de fotografies i altres records que són referència de moments en la història de la família, o els projectes plàstics, apunts de tota mena…, com salvar-los d’una destrucció inevitable? Tot no hi cap en un cotxe utilitari.   Quan el perill havia passat i els ànims tornaven a tranquil·litzar-se, una vegada més em repetia que viure Dalt del turó és un privilegi, sí, però només ho és si els qui hi vivim aconseguim ser persones conscients del lloc on som. La naturalesa té les seves lleis.

Fa dies que em volta pel cap la idea o la mania de «buidar-se» de tot… i, tot d’una, el foc que avança per fer desaparèixer boscos i ves a saber què més… no hi ha coincidències ni casualitats… El dia 4 publico la meva pintura «Jugant amb foc» i el dia 12 el foc a l’horitzó ens posa en alerta… Qui sap si l’ambient calorós, els boscos bruts, la sequera mental que ens afecta…, no seran prous elements per fer esclatar els focs de Sant Joan abans d’hora i fora dels límits segurs que la naturalesa i tots plegats necessitem per viure.

De visions i miratges: Una ensopegada

Jugant amb foc 1994-MPilar Martinez Herrero

Buidar-se, vet aquí el suplici plaent. Buidar-se de tots els plaers i de totes les desventures. Buidar-se i quedar-se en no res, més que vuit, més que nu, damunt la roca d’una costa solitària. Talment com vam venir a aquest món formant part d’un magma apoteòsic. I la crida d’altres veus ens despertaren, i el sotrac fou terrible. No veníem del mateix planeta ni de la mateixa galàxia ni de la mateixa ment. Fou un descobriment, una ensopegada, una cruïlla estranya entre mons diferents i, talment, els miralls estaven servits, les coordenades traçades, mentre els vents emergien i les aigües es desbordaven. I així fou, més que inventada, la realitat d’un principi i que encara, a dures penes, segueix el curs d’una naturalesa ferotge i encalmada.

Foradar la roca

«Cliqueu damunt la fotografia per obtenir informació sobre el llimoner»

Hem comprat i plantat un llimoner. Aquest racó de món al que anomeno «Dalt del turó» no hi ha lloc per a tenir llimoners ni cap mena d’arbre fruiter. No tenim terra. Tot és roca, pedres. Només un tros de bosc autòcton i plantes resistents conforma el nostre jardí rústic. Però hem insistit, com uns nens capriciosos amb el desig d’una joguina de la qual no podem imaginar-nos no posseir-la. Amb el nostre absurd desfici, hem condemnat a un llimoner a patir raquitisme, convulsions, sequera i calor asfixiant, a l’haver-lo plantat entre unes pedres. Els humans som terribles, insistim en conquerir fites quimèriques, no donem treva a l’impossible.  I a més, li hem exigit al mateix llimoner la responsabilitat de donar-nos llimones ben aviat. Quan ningú em veia, li he fet un petó a una de les seves fulles vellutades d’un verd radiant, mentre li deia «ara ets tu el qui ha de viure i espavilar-te en trobar sortides, no et deixis vèncer sense haver lluitat.  Et toca a tu, ara, foradar la roca».