About grocdefoc

Dono la benvinguda a tots els meus amics i a tots aquells encuriosits blocaires que arribin a aquest turó. Els dibuixos, pintures i collages que apareixen en aquest bloc són de creació pròpia, si els feu servir us agrairé citeu l\'autoria i el bloc de procedència. grocdefoc@hotmail.com www.relatsencatala.com (Autor: Grocdefoc)

Relatsconjunts «Forgotten sunglasses»

Veure Relats conjunts

Aquests ulleres davant d’uns ulls de gegant confós amb el cim d’una muntanya, em recorden els ulls dels escriptors, perquè el que ells observen, moltes vegades, no és d’aquest món. Solen viatjar a altres espais,  veuen amb detall mons impossibles, albiren amb lupes de gegant ciutats invisibles… Per què no creure que els seus caps (amb ulleres incloses) van per viaranys molt diferents als que han d’anar els seus cossos mentre viuen les seves vides clonades, que si ara a casa, que si ara a la feina, que si a l’escola, que si de compres, de copes o al cinema…?

Escapar-se de tant en tant de la quotidianitat i posar-se les ulleres del gegant, és cosa dels qui hi volen veure més enllà de la monotonia. Però si alguna vegada se les deixen oblidades en algun d’aquests mons que van a la deriva, passarà molt de temps absent, i fins que no les torni a trobar, no podrà tornar a escriure.

 

A ritme de guitarra

La vida és a l’altra banda d’aquest espai on sóc, cara la pantalla, intentant trobar el meu ritme interior. El ritme és aquest matí de diumenge al final d’una setmana i al principi d’una  altra.

La guitarra continua en la mateixa posició en què el meu fill la va deixar, «Aquí la tens, mare, ja te’ns uns guitarra per trobar ritmes als teus escrits» I se’n va anar, satisfet d’haver-me trobat una nova escletxa a la meva desordenada afició d’escriure. El que el meu fill no sap, és que jo no sé tocar la guitarra. I la guitarra s’assembla a mi, no hi ha ningú en aquesta casa que s’atreveixi a tocar-la, tal com a mi em passa que de vegades no m’atreveixo a escriure. Algú ja fa molt de temps em va dir que per escriure hom hauria de practicar el nudisme de fons i quedar-se completament nu per poder contemplar aquest  món des de la seva nuesa més profunda. Però, us seré sincera, qui mira així, acaba estorat, espantat, perquè la profunditat és tenebror ple de viaranys cap els inferns; i la superfície tendeix a ser embellida amb tot de colors encreuats. Cal ser molt valent per a no caure en aquells estats depressius (i jo diria que molt sovint necessaris) per veure amb ulls de nudistes les realitats que, com viaranys tenebrosos, han aconseguit sortir a la superfície més bella dels humans.

Artificis memorables

"Finestrat"

Tot fa fum, com si de totes les escletxes possibles poguessin sorgir  núvols de vapor, el gris es confon amb un blau brut  i el cel s’estripa i cau a trossos damunt d’un planeta que té gana. Visions dantesques, o potser millor dir avui, visions de ciència ficció. Dante i els seus inferns, la ciència ficció i els seus apocalipsi metafòrics, tot i que hi hagi qui s’entesta en dir que l’apocalipsi no és ciència ficció. Però tot és cert, tot el que la intuïció, imaginació, creativitat, saviesa humanes, siguin capaces d’intuir, d’imaginar, de crear, de saber… pot arribar a ser cert.

Jo no sóc ningú, i per no ser, sóc una gota més. I per no ser, sóc amb el meu temps, temps. I per no ser, sóc qui tecleja avui com una desesperada perquè no trobo el fil visible, perquè no trobo la intuïció necessària per més que intento ensumar l’ambient que m’envolta, i que m’obriria a altres pensaments més elaborats…  i mentrestant penso en tants que, abans que jo, pensaren el mateix. Ens multipliquem i seguim camins trillats, pensaments que amb el pas dels dies esdevenen obsolets i costa molt obrir una nova porta enmig de l’espai, en aquell aparent espai on tot ja és obert i no hi ha edificis que continguin més portes. La porta pintada de gira-sols. La porta pintada de blau i uns nuvolets que passen veloços. Tot és cert, fins i tot les més grans mentides, o tot allò que no volem creure. Penso avui amb els trompe-l’oeil  de la natura, amb els artificis forçats que som cadascun de nosaltres, i només em vénen  la memòria les enganyifes visuals, artístiques i memorables.

Pena i alegria taronja

Les penes fan mal. I el dolor de la pena es gronxa com si fos part de les flors d’un arbre d’hivern. I així queda dit, l’arbre i les flors. I el passeig fins a les trompetes barroques abandonades a l’espigó dels àngels caiguts. Els anomeno àngels i caiguts perquè me’ls imagino caient del cel amb les seves trompetes enlluernadores. Davant, la mar. Aquesta mar de vellut blau turquesa, o indi, o ultramar, o d’un blau tan concret que no puc saber el seu nom i se’m barreja amb un verd ampolla, amb el verd més profund. I tot perquè la pena s’ha creuat amb nosaltres i es quedà desperta, escoltant-nos, bolcant el seu temps en el nostre, sabent més de nosaltres que nosaltres mateixes podem saber del que ens passa, des de que el nostre temps va començar a córrer com un conill blanc.  -Era blanc el conill d’Alicia, en aquell país imaginat com el País de les Meravelles?  -O era un conill de color pastel, ensucrat, amb trossets d’ametlla enganxada al llom, fet com si fos el caprici confiter d’un pastisser? El mateix pastisser que va fer aquell pastís d’on van tallar un tros molt petit i el van deixar al mig d’un platet de cristall quadrat…, i que, alhora, el van deixar, com si fos un petit tresor, davant la meva infusió de mitja tarda.

La pena fa mal perquè és pena. Si fos alegria seria com una Patum ben ballada, perquè la festa segueix, i als lloc on la gent es mira  als ulls, sempre hi ha colles que es mouen al compàs d’un vent i d’un temps folklòric.

Pena i alegria taronja, amb aroma de xocolata rallada a l’ambient, i tot plegat per reunir-nos dos éssers amb gustos diferents i alhora molt semblants. Distinta edat, distint temps. Jo sóc la més gran, així em sento quan miro la mar i la noto vella. Tan vella com el mateix temps que noto passar. Molt més que jo, perquè «jo encara no sóc vella» -això és el que m’ha dit aquest altre ésser que és molt més jove que jo i encara té molt de camí per caminar, molt més camí…- I m’ho va dir mentre parlàvem de tot una mica mentre intentàvem que els nostres pensaments confluïssin en un de sol. Difícil però no impossible.

I parlar… amb d’altres humans que anem descobrint entre olors a mercats, a botigues de roba, a basars d’enganyifes orientals, a nens cridant i que se’n van volant com si fossin globus de colors, a bicicletes vaporoses escalant muntanyes perquè la tarda ja s’ha fet fosca i ja no es poden contemplar els espectaculars núvols d’un cel moltonejat.

Demà, en aquest poble, qui sap si llegiran poemes, tal com s’anuncia en un paperet clavat a la porta de la cafeteria; el que és segur és que jo estaré dormint i somiant amb les trompetes marines encarades a una mar turquesa i tan india i tan verda com els ulls nous d’aquest ésser jove que sent el seu regne d’aigües argentades sota els seus peus, entre els seus braços, mentre contempla núvols i es pregunta pels seus noms i ho fotografia tot, perquè tot és bellesa que se’ns escapa como els núvols. Sí, els núvols tenen noms i els seuks noms són com contes per a nens.

Dies Tèrbols

Des de dalt del turó intento centrar-me en el dia d’avui. Dissabte. El cel és blau i el sol ens acompanyarà bona part del dia. Això diuen. I millor així, perquè avui han de venir uns amics a passar el dia en aquest indret allunyat de les ciutats.  Penso que hauran de pujar la carretera perillosa que em separa de la civilització rabiosa. Aquí dalt, si hom fa cas del silenci, es diria que no existeix pas res del que fa infeliç a l’ésser humà. Però estic segura de que només és una fal·làcia, un error dels sentits. Si poguéssim veure i escoltar les històries de cada casa silenciosa d’aquest indret, de segur que ens adonaríem de que en cada família existeix un drama, una tragèdia, i…, com no ha de ser?, també moments de felicitat, de viure projectes engrescadors, plantejaments d’il·lusions, com ara començar uns estudis, trobar una nova feina, sentir-se enamorats, planejar un viatge, participar en alguna obra artística, ésser voluntari d’algun utòpic somni… Però deixem en pau a les famílies, cadascuna en la seva intimitat i no juguem ni a endevinar el que no tenim dret a tafanejar. De totes maneres, tot i la meva vida solitària, encara parlo amb molta gent, i vaig percebent una ràbia continguda, un desànim generalitzat, i més augmentaria si hom tingués memòria. Si realment heretéssim els pensaments, les accions i les conquestes, i haguéssim sabut mantenir el que els nostres avantpassats amb suor i llàgrimes, dolor i mort van aconseguir… potser sentiríem tanta frustració, tanta vergonya, que és millor no tenir memòria per poder continuar sobrevivint en una vida gris, mediocre, mancada de dignitat en molts aspectes.  Si la intel·ligència és sinònim de saber anihilar als semblants… vull continuar essent una estúpida, una idiota i, aleshores em dic que voldria perdre la memòria de tot el que sé, de tot el que he llegit, de tot el que m’han explicat, de tot el que he intuït. Però això també és un error de la voluntat dels meus sentits, una cosa és el que hom vol i l’altra el que el seu propi cervell l’hi permet, ni amb el propi cervell la llibertat és certa. Només una malaltia física -i no volguda- em podria fer perdre la memòria.

Haig de continuar, doncs, entre una realitat decadent i una utopia de mons millors que, dia que passa, se m’escapa molt més de creure possible, ja que la sola idea se’m desfà entre els dits, s’esmicola com un terròs de terra, com una mica de neu que entre les meves mans es va convertint en gotes d’aigua. S’allunya de mi i es va perdent en un infinit de temps i boires.

Sí, el dia d’avui m’agrada, malgrat els meus pensaments amb reflexions tràgiques inclosas, les quals intentaré oblidar per poder rebre amb un somrís de Giocondes, als amics que no tenen cap culpa del meu esbalaïment mental.

Dies de Carnaval

Són dies de Carnaval. I en la ciutat en la qual vaig nàixer,  el carnaval està molt arrelat.  Hi ha vilanovins que des de ben petits fins que es fan molt grans, cada any l’han esperat i l’han viscut intensament, hi participen i  hi col·laboren, tenen cura de passar la tradició als fills i als néts.

El meu cas no és ben bé així, a casa només es vivien (i es viuen) les coses durant aquells períodes de temps que consideràvem (i considerem) que tenen sentit de ser.  Jo el vaig viure de joveneta, després els anys d’estudi i treball me’n van separar. El vaig tornar a viure intensament quan el meu fill s’hi va veure abocat gràcies a l’escola. Un cop el fill s’ha fet gran, el carnaval ja no té en la meva vida quasi cap significat. L’entenc. I encara alguns detalls concrets m’emocionen, però és com si aquestes disbauxes ja no anessin amb mi.

-Potser m’he fet massa seriosa?

Però he de ser sincera i reconèixer que el Carnaval m’ha donat- artísticament parlant-, molts temes escrits i alguns de plàstics. Un exemple:  la pintura acrílica de més amunt que bé podria dir que és el meu homenatge a tots els carnavals… i en concret als que jo vaig viure.