Quan
l’home pensa, li creixen les ales.
Quan
pensa molt, les ales s’estripen.
Quan
pensa massa, les ales es volatilitzen.
Un
altre flaix, pertany a l’apartat de Flaixos, dins del recull “Amb
rima, sense rima” que, com ja vaig dir en el “primer flaix”,
vaig escrivint molt a poc a poc, perquè el camí del pensament i de
l’escriptura és infinit. Grocdefoc.
Dalt
del turó,
avui és negra nit amb olor de fum. He sortit a donar un tomb per
aquests carrers solitaris i ara penso que sempre m’ha agradat anar
sola. La solitud és la meva millor amiga. Si em quedés sola del
tot, experimentaria el que desitjo i mai no puc, ja que sempre
acostumo a anar acompanyada per molta gent. Per gent variada. Gent
que parla i parla i et pregunta pel temps, per les vacances, per la
vida que fas o pel que deixes de fer… Gent que t’escorcolla de dalt
a baix amb pensaments portats a la paraula i t’etziben preguntes
grolleres, et desitgen sorts emmascarades, et transformen en tot allò
que ells s’imaginen perquè, quan tu vols informar-los o explicar-te
o proporcionar una altra visió de la que tenen de tu, van i se’t
giren d’esquena; ja no t’escolten, no els interessa el que els hi
puguis dir. Ells es creuen capaços de dibuixar un plànol de la teva
trajectòria, d’escriure un llibre d’anècdotes i de fets sobre la
teva persona, es creuen amb el dret de definir-te, de jutjar-te, de
parlar de tu, de criticar-te, d’ensabonar-te o de llençar-te per les
escales avall.
Som
educats, som polits, som gent interessant, culta, professional… ,
tenim els nostres propis gustos i disgustos, les nostres dèries i
manies, les nostres obsessions portades a l’extrem. Som solitaris
però ens agrada anar acompanyats. Som tristos però ens agrada anar
de marxa. Som introvertits però ens enrolem en demostrar que no ho
som. Som atrevits i ens quedem a casa, pensant que ens agrada estar
sols amb l’única companyia de nosaltres mateixos.
Tenir
un bloc fa que m’adoni molt més d’aquesta solitud estranya que em
posseeix de vegades, perquè, tot i anar sols ens atrevim a tenir
família i a pensar en els altres perquè som capaços i
responsables. Tot i anar sols ens enfrontem al món.
Des
de dalt del turó, avui recordo el primer article que vaig publicar
en aquest bloc (el 19 d’octubre del 2009 m’estrenava), en el qual
parlava del cor.
D’un
cor que bategava fort perquè era la primera vegada que m’atrevia a
entrar en una dimensió desconeguda. Amb el pas del temps, aquest cor
no ha deixat de fer-se sentir, com si digués: “Ei, que jo no sóc
un cor fet de xips i xaps!”
No,
encara que em senti com un mag traient conills il·lusoris d’un
copalta, la veritat és que del cor real n’esdevé un de virtual.
La
realitat i la virtualitat van ara de la mà i ben mesclades. El cor
real batega i el virtual es manté a distància com si així pogués
trobar el punt intermedi en unes històries elaborades entre la
realitat i la fantasia.
Parlar
amb els fills, a vegades, és el mateix. Un fill, de petit, era tan
nostre que, aleshores, ens era real. Amb el pas del temps, amb la
independència natural i inevitable, amb la manca de realitat que
s’esdevé en no necessitar-nos, els fills són éssers que es van
convertint en éssers virtuals.
Jo,
com a mare que era, he anat desapareixent també de la seva realitat
i ja només em queda, per continuar viva d’una manera o altra,
cartejar-me amb ell. El truco per telefon i li dic:
“Hola,
fill, només et volia dir que el que t’haig de dir ja ho llegiràs al
bloc.”
Des
de dalt del turó, mentre es va fent fosc, avui escric
sobre fer llistes.
Fer
llistes com qui col·lecciona coses inútils, o només útils per a
recreació dels sentits, que no és poc i, a més a més, mentre
decidim de que anirà la llista, anem ficant la cobdícia dins d’un
flascó per a que sedimenti i deixi anar un pòsit celestial.
Hauríem
d’escriure sobre la col·lecció de coses que es poden ficar dins de
flascons. Coses que em venen al cap…, com ara l’olor a desig de
posseir quanta més matèria millor. Matèria morta, o viva, o entre
un estat i un altre, experimentar que ja n’hi ha prou. Massa espera,
massa dies sense anar enlloc i, mentrestant, massa matèria que es
transforma i que, tot i ser nostra, ni nosaltres mateixos reconeixem.
Ficar
en els flascons tanta matèria com sigui possible per a que acabi
sent només això: matèria col·leccionada que el pas del temps
evaporarà, com els dos dits de vi deixats al cul del porró.
I,
de cop i volta, s’obren les portes de les grans portalades d’espais
semblants als de les catedrals immenses, amb la perspectiva de caps
de sants, d’ovelles i cabres, ocells i felins, de rostres humans de
pobres i vells, de tot tipus de flora enmig dels símbols d’alfabets
perduts, llengües que ja no sabem identificar.
Pedra
treballada. Plaer oblidat.
Sempre
m’han encisat les aparicions extraordinàries sobre aquests materials
durs, sorgits de dins de les seves ànimes fredes i compactes,
gràcies a un llenguatge universal. M’hagués agradat ser un escultor
de símbols.
Fer
llistes de coses que no hem fet i, alhora, fer llistes de les coses
que hem fet, ens pot donar una perspectiva de nosaltres mateixos. On
som, qui som, què som, i, a més, on ens agradaria encara anar, fer
i ser.
Escrivint
així, em sento matèria ficada dins d’un flascó.
Una
de tantes maneres d’analitzar el que hom escriu sense pensar.
Em
vaig posar a la pell d’un personatge que no sabria dir d’on venia ni
a on anava. Bé, a on anava de manera física, sí, perquè jo
mateixa vaig escriure que havia d’agafar un autocar per tornar a casa
seva. Però a on anava, des d’un punt de vista metafísic -com tots
nosaltres-? Ni idea, per ara.
El
cert és que el vaig fer entrar en un hotel útil.
-D’on
em venia la idea de dir que era un hotel útil? Suposo que d’un
reportatge que no fa massa vaig veure sobre Tokio i sobre el concepte
de l’espai. A Tokio, on d’espais íntim sdiuen que ni han ben pocs,
se’ls han de crear. I ja sabem que se’ls creen per a tots els gustos i per a totes
les necessitats.
Barrejant
doncs, de manera inconscient, la idea d’un espai dedicat
exclusivament per a realitzar el que quelcom vol anar a realitzar
(imaginau-vos les necessitats al vostre gust), amb la meva dèria
d’escriure i el fet de que, a vegades, escriure costa molt, i per
infinites raons volem però no podem, vaig
escriure L’Hotel de les Lletres.
Tot
cercant un d’aquests hotels especials (ignoro si n’existeix algun en
concret per anar-hi a escriure) he trobat col·leccions
d’arquitectura sorprenents; de tot el que he vist trio una fotografia
que m’ha agradat en especial, suposo que pel ball insinuant i el
contrast entre les formes de l’edifici i dels arbres al seu voltant:
http://www.urbanarbolismo.es/blog/?p=223
Acabo
d’enviar un petit conte L’Hotel
de les Lletres
Per a qui el vulgui llegir, el trobareu a:
www.relatsencatala.com
www.relatsencatala.com/rec/Controller?rp_action=view_relat&rp_relat_id=1009744
