11
d’agost, la Mort ha arribat a dalt del
turó i ha fet una feina impecable. Excel·lent. Ha
triomfat d’aquella manera tan espectacular, que deixa gairebé a
tothom xocat. Descol·locat. Costa molt reaccionar davant les morts
inesperades. Sobtades.
Avui
al matí ets viu, amb il·lusions, amb ganes de fer encara moltes
coses, tens projectes i vols aconseguir fer realitat alguns somnis…
i, a la tarda, ja no hi ets.
De
cop i volta, la Mort ha deixat anar sobre el teu cap un cop de mall
tan fort que, d’un segon a l’altre, de la mateixa manera que hi
veies, oloraves, degustaves, senties les teves necessitats i el cor
et bategava amb força, et notaves les cames calentes, els peus
bellugadissos, l’estomac ple o mig vuit, i anaves amb les orelles
atentes i les ulleres posades…, i, un segon més tard, ja no hi
veus. No ensumes. No notes res de res perquè has quedat desconnectat
de la Vida per sempre més.
A
banda de saber les causes físiques-científiques-mèdiques, i
d’intentar comprendre que el que ha passat havia de passar perquè la
salut estava tocada, condemnada; a part de pensar que bé es podien
haver donat símptomes mèdics i senyals físics prou evidents que
haguessin servit d’avis, d’alerta…, a part de pensar que tothom té
el seu destí inevitable…, hi ha casos en què tots aquests
raonament, d’entrada, no serveixen. Es pensa en la sort i en la
desgràcia. En una injustícia lògica i il·lògica. És una
realitat que supera tota mena d’inventives i de fantasies… i
d’explicacions.
És
ara i aquí en què passa! Està passant!
I
la Mort, que pot amb tot i amb tots, arriba, observa i escull, sota
unes lleis incomprensibles per a la nostra ment minsa, humana, i
s’emporta un ésser, una essència més, el desconnecta de la seva
pròpia energia, l’esborra de l’altra cara de la moneda, la de la
vida, ja que la vida i la mort deu ser el mateix fet.
L’únic
que he pogut interpretar de tot plegat, és que aquest Planeta Terra
només és un gran viver (que la Vida manté) per a la Mort. I entre
un moment i l’altre, tot és fum, com el que acabarem sent tots
plegats un dia o altre.
12
d’agost, mentre plou a bots i barrals, el cel s’enfosqueix ràpidament
i la tempesta de vent i aigua sacseja profundament els sentiments.
Pensem en el veí que ha mort, perquè la Mort, senzillament, l’ha
desconnectat.
La
casa dels veïns roman tancada, fosca, lúgubre en aquests moments de
llamps i trons que no deixen sentir el tràfec de les nostres ments.
I els ulls, els nostres ulls, amb la memòria recent de tan sols fa
unes hores, amb el veí content, pagerol, amant del sol i de l’aire,
dels seus néts i dels seus gossos… Encara podem percebre el seu
cos, el seu caminar, el seu barret i els seus pantalons curts, la
seva veu, el seu inesgotable anar i venir.
Ara
només sentim una tristesa instal·lada en les ombres del jardí, en
la foscor de la casa, en aquesta pluja que cau com si tot el cel
plorés per una mort més entre milions de morts diàries…
El
paisatge des de dalt del turó és magnífic, però avui s’ha
convertit en un paisatge terrorífic. Va desapareixent per moments,
engolit per una pluja intensa, enfosquint-se perquè ja s’ha fet molt
tard i la tarda s’acaba per moments.
Qui
sap si la Mort s’ha quedat tranquil·la. Qui sap si ha marxat
d’aquest turó o s’ha quedat ajaguda, instal·lada i descansant de la
feina feta en aquest racó de món, sota una atzavara del meu jardí.
Intento trobar-la, endevinar-la entre les ombres. Intento enfocar-la
tal com m’han ensenyat a percebre la seva imatge, tal com han gosat
fer-ho la literatura i la plàstica. Fal·làcia.
Penso
que totes les possibles formes de la Mort, per tal de reconèixer-la,
són una fal·làcia.
