M’han
demanat ajuda. I jo, en aquests moments, em sento incapaç de
donar-los ni una engruna del què m’han demanat. Només puc escriure
i treure-m’ho del damunt, no per oblidar-ho, si no per a veure si
escrivint trobo la manera de donar, encara que sigui aquesta sola
engruna.

No
m’han demanat la lluna, ni el sol, ni que faci una malifeta, ni que
em pensi una gamberrada, ni que espii a algun conegut comú, ni que
col·labori amb algun tèrbol afer o que formi part d’alguna juguesca
malèvola. No m’han demanat el cotxe, ni a la meva parella, ni
diners. No m’han demanat cap cosa impossible.

I
m’ho han demanat convençuts de la meva incondicional i bona
predisposició, potser perquè he prestat ajuda en moltes altres
ocasions d’una manera totalment altruista; m’ho han demanat perquè
estan convençuts de la meva capacitat en poder-ho portar a terme i
de la meva segura acceptació. I tot, en nom d’una aparent i evident
amistat de fa molts anys.

M’han
demanat imaginació.

Però,
la imaginació, des de fa un temps, m’ha abandonat.

-No
us ha passat mai que allò que us ha definit durant tota la vida, de
cop i volta, ja no hi és, s’ha volatilitzat, ha desaparegut? I el
fotut del cas, és que no ens ha passat de mica en mica, cosa que
hagués permès adonar-nos-en i qui sap si haguéssim pogut posar-hi
remei a temps; sinó que ens succeeix de sobte, sense avisar. I de
cop i volta ens trobem davant d’un pla ras, d’una realitat crua,
percebent una sola visió, ha desaparegut el prisma des d’on ens
trobàvem donat tombs i veient les coses des de molts punts de vista,
ara només ho veiem des d’una perspectiva única i desencantadora.

-Què
fer? Què dir? Com dir-li, a aquest amic que ens demana ajuda
obertament i per primera vegada, i després de tants anys presumint
d’amistat?

-Com
dir-li que ja no tinc imaginació?

-O
millor dir que la imaginació funciona quan hom creu en tot allò on
la imaginació té un sentit de ser? I
que no funciona quan volem aplicar-la en afers en els que no hi
creiem?

-Com
dir-ho, tot això?

El
cert és que la imaginació no és cosa que la puguem fer anar amb
total domini, sinó que ella existeix en nosaltres i nosaltres l’hem
de gaudir, no pas fer servir. Només la podem fer servir quan ella
ens posseeix a nosaltres.

Em
tinc per una persona lliure, i per tant la meva imaginació és molt
més lliure que jo, ella ve, va, torna a venir i se’n va; jo no la
domino ni puc fer que torni sense posar-hi de mi mateixa la suficient
il·lusió, desig, passió.

Dec
estar cansada, esgotada, és estiu i em sento el cos pesat i la
ment… no cal que ho digui, el sol fet d’escriure aquesta pàgina em
representa un esforç d’imaginació.

Tweet

M’han
demanat ajuda. I jo, en aquests moments, em sento incapaç de
donar-los ni una engruna del què m’han demanat. Només puc escriure
i treure-m’ho del damunt, no per oblidar-ho, si no per a veure si
escrivint trobo la manera de donar, encara que sigui aquesta sola
engruna.

No
m’han demanat la lluna, ni el sol, ni que faci una malifeta, ni que
em pensi una gamberrada, ni que espii a algun conegut comú, ni que
col·labori amb algun tèrbol afer o que formi part d’alguna juguesca
malèvola. No m’han demanat el cotxe, ni a la meva parella, ni
diners. No m’han demanat cap cosa impossible.

I
m’ho han demanat convençuts de la meva incondicional i bona
predisposició, potser perquè he prestat ajuda en moltes altres
ocasions d’una manera totalment altruista; m’ho han demanat perquè
estan convençuts de la meva capacitat en poder-ho portar a terme i
de la meva segura acceptació. I tot, en nom d’una aparent i evident
amistat de fa molts anys.

M’han
demanat imaginació.

Però,
la imaginació, des de fa un temps, m’ha abandonat.

-No
us ha passat mai que allò que us ha definit durant tota la vida, de
cop i volta, ja no hi és, s’ha volatilitzat, ha desaparegut? I el
fotut del cas, és que no ens ha passat de mica en mica, cosa que
hagués permès adonar-nos-en i qui sap si haguéssim pogut posar-hi
remei a temps; sinó que ens succeeix de sobte, sense avisar. I de
cop i volta ens trobem davant d’un pla ras, d’una realitat crua,
percebent una sola visió, ha desaparegut el prisma des d’on ens
trobàvem donat tombs i veient les coses des de molts punts de vista,
ara només ho veiem des d’una perspectiva única i desencantadora.

-Què
fer? Què dir? Com dir-li, a aquest amic que ens demana ajuda
obertament i per primera vegada, i després de tants anys presumint
d’amistat?

-Com
dir-li que ja no tinc imaginació?

-O
millor dir que la imaginació funciona quan hom creu en tot allò on
la imaginació té un sentit de ser? I
que no funciona quan volem aplicar-la en afers en els que no hi
creiem?

-Com
dir-ho, tot això?

El
cert és que la imaginació no és cosa que la puguem fer anar amb
total domini, sinó que ella existeix en nosaltres i nosaltres l’hem
de gaudir, no pas fer servir. Només la podem fer servir quan ella
ens posseeix a nosaltres.

Em
tinc per una persona lliure, i per tant la meva imaginació és molt
més lliure que jo, ella ve, va, torna a venir i se’n va; jo no la
domino ni puc fer que torni sense posar-hi de mi mateixa la suficient
il·lusió, desig, passió.

Dec
estar cansada, esgotada, és estiu i em sento el cos pesat i la
ment… no cal que ho digui, el sol fet d’escriure aquesta pàgina em
representa un esforç d’imaginació.

Tweet

De
nou, des
de dalt del turó, gaudint
d’una calor de juliol ben servit, continuo enxarxada al fil que
deixa anar la blocaire Angelina, en el seu bloc
http://angelina.bloc.cat/
…., aquesta vegada m’ha donat per pensar el seu “Baixada
de bioquímics”.

Tot
el que diu, em fa pensar que, en aquests moments, no hi ha ningú que
es pugui sentir segur del tot en el seu lloc de treball. Jo porto 35
anys en la mateixa empresa (intentant sempre adaptar-me als nous
vents que sempre han estat en constant moviment i transformació,
estudiant, reciclant-me que, per cert, mai no és prou!, perquè les
ciències i les tecnologies no s’aturen. Donant sempre el màxim de
mi mateixa, essent conscient de la qualitat en el treball, de la
responsabilitat, de l’excel·lència en el tracte, essent reconeguda
en moltes ocasions al llarg de tants anys… Bé, jo que em sentia
tan segura… mai no havia pensat en la possibilitat de que poguessin
passar coses tan greus com les que estan passant. Sí que és cert
que molts dèiem, potser d’una manera bastant inconscient,
“Ai!,
quan tot això faci un pet!,
i ho dèiem quan percebíem l’exageració dels mercats financers,
dels preus desorbitats dels habitatges (tot i representar una barrera
a un dels drets humans), dels evidents disbarats de la construcció
contra la naturalesa, dels canvis de valors que el consumisme pur i
dur porta en si mateix, davant del creixent del pensament immadur de
persones adultes que ostenten càrrecs que influeixen en la vida dels
altres, i que haurien de mostrar més que mai una saviesa universal
que ens salvés a tots plegats, i no pas sols mirar i procurat per
uns interessos egoistes, vils, roïns a curt termini… I ho dèiem
quan percebíem tantes i tantes coses que no anaven bé, que encara
no hi van, i que no hi ha qui posi ordre a tant desgavell -perquè ja
sabem que no interessa-, començant pels països realment pobres i
que no hi ha manera de voler trobar soluciones veritables que acabin
amb tanta indignitat i fracàs humà -perquè no hi cap el dubte:
tampoc no deu interessar-.

Dins
la meva manera de ser i de veure el meu entorn, també penso que els
Déus per excel·lència no són els déus imaginats pels homes (tot
i que encara, en nom d’ells, existeixen tantes diferències de
pensament i de cultures), sinó aquests dos altres que sempre van de
la mà, anomenats poder
i diner,
són els qui realment creen i destrueixen, els qui poden esdevenir
l’ona més gegant de totes o en el vent més huracanat… aquests sí
que són els que poden destruir-ho tot. Són armes mortíferes en
mans dels malvats, i, al llarg de la història, sempre són els
mateixos malvats.

“Ai!,
quan tot això faci un pet!
-dèiem, els
qui, formigues que creiem en el treball social per intercanviar-lo
per un sou digne, que ens permeti gaudir d’una vida senzilla però
prou rica en cultura i en creativitat, enmig d’una filosofia
transcendent, ens tornem a sentir com en tantes ocasions en què la
humanitat ha patit desaforats disbarats, fracassos humans i mundials.
Sembla que no hagem apres res de les guerres passades, de les lluites
passades, de la fam, de la misèria, de la guerra i la destrucció.
Hem apres molt poc les lliçons de la història, i la història
continua el seu camí cap a un penya-segat que ens abocarà a un
precipici sense fons, si no sorgeixen persones suficientment capaces
de desviar el rumb i de trobar un nou camí que ens dugui a tots
plegats a un cim desitjable, però és clar… Qui pot amb els
malvats?.

“Ai!,
quan tot això faci un pet! -dèiem…
Però, perdoneu la meva innocència i/o ingenuïtat, qui sóc jo per
pensar i dir tot això, si “els qui hi entenen” són els qui
manen i mouen els fils de tot plegat? Segurament són els veritables
malvats.

Ara,
dia que passa, tinc la sensació de que penjo d’un fil. Jo també
m’he fet gran, i sento que m’hi he deixat la pell, la suor, que el
meu esperit s’ha esgotat a través de preocupacions i per la manca de
solucions, sempre he intentat donar el màxim (més al treball que a
la pròpia família, perquè per a mi existia una cosa sagrada: la
persona humana s’ha de sentir i poder viure independent i lliure:
independència econòmica i llibertat personal dins d’un ambient
realment humà, lliure i culte).

És
cert que no hi ha ningú segur en el seu lloc de treball, i molts se
n’aprofiten, a d’altres ja els hi està be perquè amb la desgràcia
d’un altre, ells hi troben l’efímera felicitat, però les tornes
tornen, i a cadascú li arriba el seu moment de glòria i el seu
moment de fracàs, el seu moment de sentir-se sàtir i el seu moment
de sentir-me beatífic i consagrat. El moment de ser un perfecte humà
i el seu moment de triar ser un dimoni (no pas escuat).

“Ai!,
quan tot això torni a fer un pet!,
que a l’Angelina l’agafi amb un bon treball i que a mi m’agafi amb la
jubilació que tan ben merescuda m’he guanyat, malgrat els malvats -o
els dimonis no pas escuats- que em vulguin fer creure el contrari.

Tweet

Existeix
un bloc El
cap als núvols
d’una blocaire http://angelina.bloc.cat/
que m’agrada molt.

En
alguns dels temes sobre els que escriu m’hi veig reflectida i, a més,
em permet anar una mica més enllà del que jo mateixa arribo a
copsar i a pensar sobre els temes en qüestió. Penso que aquest és
un de tant entre els sentits de ser dels blocs; sempre parlem de
xarxes, però, en realitat, què estem enxarxant? En aquest cas
concret, em refereixo a les sensacions, descripcions, definicions,
històries i personatges que s’enllacen entre un bloc i un altre, per
anar engrandint les visions, experiències, vivències, opinions
d’uns i d’altres, dels qui verdaderament un dia o un altre, en un
punto o un altre, coincidim i ens enxarxem, perquè ens enriquim
mútuament, compartim destins, encara que mai, segurament, ens veurem
les cares.

A
l’Angelina, en el seu post del dia 10/7/2010 Un
jardí i un palau a Barcelona, podia
haver-li fet un comentari al seu bloc, exclusivament a ella, i aquí
s’hagués acabat, però és tant el que m’ha fet rememorar que
prefereixo escriure-ho i deixar-ho en el meu bloc.

Rememorant
la meva síndrome d’Stendhal:

Si
pogués recordar amb tot detall cinc moments de la meva vida, podria
descriure cinc ocasions en els que vaig patir (o gaudir) la
Síndrome d’Stendhal,
de
totes maneres ho he intentat:

-La
primera visió (més
que visió va ser una experiència física), va ser quan jo era una
adolescent i potser hi va tenir molt a veure que fos en plena nit i a
tocar el Temple de la Sagrada
Família,
de Gaudí.
Abans de trobar-me al costat del temple, havia pressentit una gran
ombra que omplia el cel. Va ser una impressió
tan forta
que el cor me’l sentia a les orelles, em vaig espantar i em vaig
posar a plorar, em sentia ofegada per una massa immensa, indefinida,
tenebrosa, com una boca de monstre que se’m volgués engolir… Va
ser tan forta la sensació, que fins fa ben poc, després dels meu
cinquanta anys, no vaig tornar a posar els peus a la Sagrada Família,
i ho vaig fer perquè vaig ser convidada a una visita privilegiada,
vaig poder passejar per entremig de les entranyes del temple, de les
entranyes i quasi volar entre les antenes més elevades del temple.
Evidentment, hi vaig anar preparada i només vaig sentir admiració i
reconeixement. Però aquelles sensacions tan fortes, que ara reconec
com una possible síndrome
d’Stendhal,
en aquesta última visita no van aparèixer, tot i tenir els meus
dubtes i les meves pors, no es van repetir.

-La
segona experiència al·lucinant,
va ser quan tindria uns vint-i-cinc anys, durant un viatge a Itàlia,
tot passejant per la ciutat de Florència.
En aquest cas sí que va ser una completa
i real visió. De sobte,
jo havia retrocedit en el temps, les persones que caminaven al meu
costat s’havien transformat, i vaig veure a Leonardo da Vinci, sí,
sí, al mateix Leonardo
caminant cap a nosaltres; a quatre passes abans de trobar-nos va
girar per una cantonada i pujà per una gran escalinata. Vaig quedar
tan meravellada, sorpresa, era talment com si jo sabés qui era
aquell ésser extraordinari que anava vestit d’època i portava ben
agafats una sèrie de pergamins…, i jo vivia en el seu mateix
temps.

No
cal dir que ningú dels qui anava al meu costat el van veure. Vaig
preferir callar abans de passar per ximpleta. Però és que
Florència és Florència…

-La
tercera ocasió en la qual vaig experimentar quelcom més que
admiració, va ser quan l’any 1990 en un viatge a Madrid arran de
l’exposició de Velázquez (durant aquella visita no vaig
experimentar res més que la normal admiració), tot i que jo puc dir
que vaig formar part d’aquelles cues interminables de persones que
frisaven per entrar al meseu del Prado i vaig viure unes experiències
personals inoblidables… Bé, aprofitant el viatge a Madrid, alguns
del grup vam visitar el Museo
Sorolla. Ai, mare!
Dins d’aquesta petita casa-museu, i davant dels dibuixos, petits
esbossos, apunts de projectes (no pas davant de les pintures
resplendents de Joaquín Sorolla), aquí sí que no vaig poder evitar
una gran emoció
que m’arribava d’uns espais desconeguts de dins de mi mateixa, no
vaig poder evitar un plor intens i contingut, i les llàgrimes no em
paraven de brollar…i vaig sentir com el passat s’entrellaçava en
algun punt del present i del futur. I jo sóc persona que no acostumo
a plorar.

Potser
sí que ja portava dins meu masses imatges dels artistes pintors del
Prado, retingudes en el cervell, i davant la senzillesa d’uns
dibuixos mig amagats al públic, aleshores la meva emoció es va
desbordar. No vaig poder resistir més bellesa, o més plasticitat
que jo també porto dins des dels meus avantpassats.

-La
quarta vegada que vaig sentir
en excés va ser l’any
1996, mentre visitava, junt amb el meu fill adolescent, l’exposició
“Visions de mons eterns”
d’en Willian Blake,
a
Barcelona.

D’aquella
dia en tinc escrites unes nou pàgines, entre sensacions, emocions,
reaccions de tota mena…, em representà un abans i un després en
la projecció de la comprensió infinita entre les generacions i en
la concepció del meu propi art…

-I
per últim (per ara), el que vaig experimentar l’any 2004, en
l’exposició Art escultòric del Mèxic precolombí “El
cos i el cosmos”…,
de
tot plegat tinc escrites unes quantes pàgines del que vaig
experimentar en aquell llarg recorregut, durant el qual em va semblar
que se’m parava el cor, i vaig haver de seure’m durant una llarga
estona davant d’un dimoni (del qual mai no sabré el seu nom) que no
parava de mirar-me i que em parlava a cau d’orella -amb una llengua
indesxifrable- des de la seva altura inassolible.

Totes
aquestes experiències, malgrat sentir físicament sensacions d’ofec,
de vertigen, de desconsol, de llàgrimes i sanglots, etc., de
trobar-te malament per una llarga o curta estona; jo penso que no
deixen de ser la manifestació d’una de les qualitats que algunes
persones solen tenir innates. Qualitats que sorgeixen per posseir i
conrear certes sensibilitats.

Plaer
i dolor, vet aquí el fenomen que emergeix davant manifestacions
artístiques, i si, a més a més, hi coincideixen certes
circumstàncies, la
Síndrome d’Stendhal
està servida. Jo, per sort, l’he patit lleugerament, no he hagut
d’anar a cap servei d’urgències, ja que aquesta síndrome romàntica
per excel·lència acostuma a agafar-te lluny de casa i dels teus.

Tweet

A
“Entre
l’ordre i el caos”
parlava de projectes. I avui he recordat un dels meus projectes que aquí, dalt
del turó,
ha esdevingut impossible:

Imagineu-vos
un paisatge gris, opac, sense cap casa ni arbre, ni cap punt de llum
que doni una mica de color. Només fines línies que trenquen un
escenari trist. Una taca negra com una perla negra donant tombs amunt
i avall, cosa que no permet centrar la mirada ni dos segons seguits
en cap punt del paisatge. Imagineu-vos un riu que travessa aquesta
planura grisa sense lluïssors i sense blavures, sense còdols
sorollosos, sense roques cobertes de molsa, sense canyissars a les
ribes i sense ànecs, granotes, crancs o mosquits. Imagineu-vos un
espai allunyat de la bellesa efímera o de la lletjor esporàdica,
res més lluny que la d’una exuberant sensació i res més aprop que
a la d’una apatia paisatgística.

Una
imatge tan trista com aquesta, la del riu sense colors amb ribes
erosionades i de colors grisos esmorteïts, ha acabat amb l’art que
frisava per sortir d’una persona que somiava pintar mons
extraordinaris. El paisatge i la seva grisor l’han occit. Vet aquí
un misteri.

Durant
anys he intentat pintar aquest paisatge (jo, que no sóc pintora
paisatgística). Ho vaig intentar una i una altra vegada, volia
aconseguir i superar el repte, volia excel·lir l’encàrrec, no volia
deixar-me vèncer. Volia presumir d’artista que sap captar fins i tot
l’ànima d’un paisatge moribund.

Però
amb el pas del temps, dels anys, el paisatge del riu s’ha fet cada
vegada més trist, qui sap si només als meus ulls, i tots els meus
esbossos, aquestes pintures inacabades ara ja fa temps, s’amunteguen
al meu estudi projectant una ombra tan grisa com el gris dels turons.
Les aranyes, filant teranyines entre les teles, han començat la seva
cursa boja per a veure qui recapta més víctimes. El paisatge del
riu, que havia de ser una obra d’art, m’ha representat un parany per
a l’esperit.

Tot
i que la paraula fracàs
m’ha
passat pel cap, la conclusió que en trec de tot plegat, és la de
que és un error acceptar projectes que no es diuen amb la veritable
manera de sentir, de ser o de crear, perquè mai no podrà ser
veritablement autèntic allò que es fa només perquè ens ho
demanen, ens ho manen, ens ho presenten com un repte, com una
oportunitat…

És
autèntic allò que ens surt del més profund del pensament i del
sentiment, allò que d’una manera quasi inconscient sorgeix de
l’esperit humà, de l’ànima divina -com deien antany-.

Em
dic a mi mateixa: Compte
amb les falses utopies, amb les il·lusòries esperances… En una
paraula, per resumir el que vull dir, compte amb els paisatges
grisos!

Més
intel·ligent és deixar passar tot allò que no flaira com a
nosaltres ens agrada que flairi, que  no ens estimuli, que no ens projecti
cap enfora. Tot el que ens frena, que ens predisposa a la negació,
hem d’apartar-ho, llençar-ho ben lluny com si fos alguna cosa
putrefacta que emmetzina els nostres sentits.

Tweet

Tinc
molts projectes. Però la llum del dia dalt
d’aquest turó és tan violenta, que prefereixo
dormir de dia i fer vida a la nit. Aleshores, el silenci pren una
altra dimensió, la ment es desvetlla i puc concentrar-me molt més
en aquests projectes que fa temps donen voltes i se m’escapen sense
poder-los acabar, o ni tan sols començar. Els meus projectes? Ai,
si us els digués! No em creuríeu!

Si
hagués de triar entre l’ordre i el caos, continuaria triant el caos,
com quasi sempre he fet.

El
caos m’estimula a ordenar la vida, que sempre l’he d’ordenar en el
mateix moment en que entro per la porta de l’empresa on treballo.
Mentre camino i puc contemplar a tot detall la façana de l’edifici
que m’acollirà durant unes llargues hores, veig com a cada passa que
dono aquest edifici es va fent més i més immens i aleshores
experimento una clara transformació. Se’m fa molt evident la
dualitat de l’ésser humà, o, si més no, la meva dualitat. Visc
entre el caos i l’ordre, i mentre passo d’un estat a l’altre, com
quan la líquida aigua passa a l’estat de gel, se’m fa molt clar en
quin estat m’agradaria sempre romandre per a ser lliure de qualsevol
influencia absurda que dins d’un ordre inevitable, solen aparèixer
com bolets emmetzinats.

Tinc
molts projectes, sí, però moltes vegades em quedo en l’estat de
l’ordre durant dies i dies, i sóc incapaç de pensar per mi mateixa,
per decidir per mi mateixa, per crear per mi mateixa… fins i tot
escriure per mi mateixa… i es quan em perdo i ja no sé quin són
els meus projectes… que si us els digués, segur que no em
creuríeu!

Tweet