About grocdefoc

Dono la benvinguda a tots els meus amics i a tots aquells encuriosits blocaires que arribin a aquest turó. Els dibuixos, pintures i collages que apareixen en aquest bloc són de creació pròpia, si els feu servir us agrairé citeu l\'autoria i el bloc de procedència. grocdefoc@hotmail.com www.relatsencatala.com (Autor: Grocdefoc)

Una seqüència de Smoke i el cercle perfecte

Cercle Imperfecte

Cercle imperfecte

Vull donar-me el luxe d’acabar l’any escrivint per als qui penso que acolliran aquest escrit amb la suficient capacitat de llançar les meves paraules, un cop llegides, a les aigües de la mar. Gest simbòlic, si més no, Penso que si fossin escrites sobre paper, bé podrien arrugar-lo o estripar-lo, fer-ne miques i llençar-ho als capricis dels vents, que s’anés desfent la tinta sota les gotes de pluja… però tot això, amb els sistemes que hem adoptat per a comunicar-nos, bé sé que no serà possible. Cal, doncs, només teclejar “Supr” o “Eliminar”, i ja està, esborrat per sempre.

Des de la meva atalaia, cada dia, plogui, faci sol o faci vent (de tant en tant cauen volves de neu), el paisatge em parla. Sempre és el mateix paisatge però el que em diu, cada dia és diferent. De vegades penso, perquè ho he cregut durant molts anys, que qui no viatja no pot escriure res de res, però jo, entossudida, vaig escrivint des d’aquesta atalaia, sense moure’m ni estendrem més del que ja he recorregut amb visió d’ocell, amb un llarga vista mental. Muntanyes i muntanyes d’escrits, ara hermèticament guardats en aquests xips que encara no entenc massa com funcionen, però que m’ajuden a escriure molt més de pressa i més que mai.

Potser escric molt i no dic res… (sempre he temut que fos així)… però les paraules em continuen cridant, reptant. M’embriaguen i sento la seva subtilesa, el seu xiuxiueig constant…

Penso en una seqüència de la pel•lícula Smoke. Tota ella em va agradar, però de tant en tant em ve present un fet que apareix a la pel•lícula, i és de que un dels protagonistes cada dia de la seva vida i durant anys, col•loca un cavallet i una màquina de retratar en el mateix xamfrà, al mig de la vorera, i cada dia des del mateix angle fa una fotografia. Al cap dels anys, el resultat és una col•lecció d’àlbums intrigants.

No canvia el punt de mira, no viatja, no es mou d’aquell xamfrà durant anys i anys, i des de la immobilitat del lloc, el resultat és el d’haver captat un moviment constant, ha capturat el temps que no s’atura, les mateixes persones (veïns, i altres que van de pas pel barri), es veuen com van envellint, transformant-se les modes… fins i tot es recuperen les presències i les imatges de persones que ja no hi són. Tornen a aparèixer en el mateix carrer que havien trepitjat tantes vegades.

Ben bé no sé què vull dir amb tot això que escric, Potser vull dir que m’agradaria tenir històries com les que escriu Paul Auster i de les què se’n va fer Smoke, potser m’agradaria tenir contes tan ben fets com el saber dibuixar un cercle perfecte, però no els tinc, tot i saber dibuixar el cercle el més perfecte possible.

Potser el que vull dir és per a mi mateixa que em poso excuses per no sortir de casa: “Mira, veus? sense sortir de casa també tens coses a dir, el que veus observant el mateix paisatge que, sorprenentment, cada dia és diferent”.

 



Fracàs i aprenentatge

Detall-MPIlarMartínezHerrero

Dalt del turó, la tarda de diumenge s’ha fet fosca molt aviat. Vent, núvols negres, gotes de pluja i, de cop i volta, l’absència total de lluna, l’obscuritat que indefineix les formes conegudes i només les estrelles artificials d’una urbanització llunyana impregnen en el paisatge fosc alguns punts de referència.

De tenir-te al davant, què et diria? Què diria jo si tingués ara, en aquests mateixos moments, a un auditori improvisat de mussols, rats penats, gats de nit, gossos escandalosos, girafes vingudes d’un altre món, algun camell que s’ha colat pel forat del temps, una serp que forma part d’una banda de xiulets rítmics i divertits. Sí, les serps poden ser divertides a mitja nit. Què et diria, què els diria?

Què fas ara? Què has fet durant el dia, quan la llum et servia els camins florits i escollits? I et diria, no he fet res, esperava la nit, l’absència de llum per intuir els camins que no existeixen.

Prefereixo escoltar música, i la banda del 17 Hippies  http://17hippies.de/de m’acompanyen pels camins de carbó.

http://liveweb.arte.tv/de/video/17_Hippies_auf_der_Place_de_la_Republique_Deutsch-Franzosischen_Jugendwerks/

***************

Quan una il·lusió, un objectiu clar, un projecte no reïx, la sensació de fracàs em colpeja el front, les mans em tremolen, la respiració em falla, els ulls es tanquen, i la nit és l’única sortida. A l’endemà tornaré a començar, una nova tela, molta més pintura, deixaré anar els braços lliures de tirant i bruses que entortolliguin les carns i aniré cap a la nova aventura. Del fracàs ha de renéixer l’aprenentatge.  De les cadenes mentals a la llibertat d’expressió només hi ha un pas. He fet malbé una pintura.

Cerco bona música per tornar a ser el que era i per retrobar el que he anat perdent pels camins de sol i llum, distreta en altres misteris de la vida.

I tu?, què has fet avui?



Els ocells de l’art

Detall-Mediterrania-1992-MPIlarMartinezHerrero

Són les 10 de la nit, però per a mi és com si el dia comencés ara… i ara volaria! Volaria com un ocell de nit… esverat, mig a les palpentes i enmig d’una obscuritat quasi absoluta. Hi ha dies, que la vida torna amb força, que et recorda que els dies passen volant, com els ocells de nit, vistos i no vistos. Que a voltes, el temps se’ns menja, se’ns emporta com engrunes llençades al vent.

I la vida, enmig d’una plaça, pren vida… i són els ocells que portem dins.

http://vientrecompartido.blogspot.com.es/2013/08/apenas-saliendo-el-sol-en-la-madrugada.htm

Cerco art i cerco gent que cerqui art en la vida… i ara volaria i volaria com l’ocell que es deixa portar pels vents nocturns, pels reflexos de la lluna, pels corrents eterns de la memòria, i acabaria els meus dies cercant més art i mes gent que cerqui art… La vida és massa bella per perdre els dies entre tot allò que no és art… i anem plens de tot allò que no ens deixa sentir les pròpies ales.



Música, pel·lícula… i tot surt d’un llibre

sol i lluna_MPilar Martinez_1985-b

Un dels meus dibuixos del 1985

M’he enamorat. Ho puc dir així? M’he enamorat d’una música. D’un saber interpretar els colors, la poesia de les passes, de la calma, de les situacions inversemblants. M’he enamorat de la bogeria que dura un instant etern. M’he enamorat dels dies llargs i dels dies curts, de les nits d’insomni i de les nits de somnis profunds que, surrealistes des de principi a fi, m’ensenyen a entendre les visions d’altres mons. I aleshores, voldria formar part de l’espessa boira, de la subtil lliçó d’història que escolto a la ràdio, i m’imagino l’articulació del nom del mes i de l’any dotze de setembre de mil dos-cents tretze… Oh, adéu, Occitània!

http://mediterrania.blog.cat/2009/03/25/el-significat-de-la-batalla-de-muret/

Però la música que escolto no va de batalles ni de trobadors, ni d’històries passades que encara avui dia ens fan experimentar la manca de llibertat entre els homes.

La música que em té enamorada és fruit d’un saber escriure, de saber interpretar la vida, una part de la vida, cada llibre és un trosset de vida d’algú altre en el què ens reflectim o descobrim el que mai serem nosaltres. I del llibre que parlo, també en parlen a

 http://lectoracorrent.blogspot.com/2008/12/caos-calmo-el-llibre.html

La música que em té enxampada és de Paolo Buonvino, en el seu Caos Calmo

 http://www.paolobuonvino.com/discografia.html

Què puc dir més…? Sí, que mentre l’escolto em sento i visc feliç.

 

Avui he descobert a … PAOLO BUONVINO

Matí de diumenge DALT DEL TURÓ. Dia gris, però dia perfecte. No hi ha com cercar i començar el dia amb una bona música.   “Bona” en el sentit que sigui una música que t’arribi al cor, a l’ànima, als substrats adormits del cervell que ens fan reaccionar d’una manera o altra. Aleshores, jo em dic:    Ei, he trobat ART! 

http://www.paolobuonvino.com/

Ja sé que les sensacions són subjectives i el que a mi en pot fer vibrar a un altre el farà dormir o posar-se nerviós; en fi… quasi podríem dir que és una qüestió de sensibilitat; de graus de sensibilitat; de matisacions en els gustos personals que es decanten cap a un costat o l’altra en el trajecte infinit de les melodies. Per això dic que s’ha de cercar el que a cadascun el faci vibrar.

Trobar ART (l’art com a sinònim de les sensacions i impressions que cadascú sent en el seu interior; és com dir que es trobar-se en la situació de sentir que un mateix s’eleva per damunt de les coses que ja no ens diuen res, o, si més no, en aquests moments són coses que han callat perquè estan dormides davant nostre (de segur que en un altre moment obriran un ull, faran un badall i ens tornaran a parlar); però ara em refereixo al moment  present, a aquests moments concatenats que tenen una força impressionant. Ens eleven més enllà de la nostra petita essència, ens allarguen molt més del que ho pot fer la nostra pròpia ombra.  I ens sentim lliures per més encadenats que puguem estar.

Hi ha músiques que ens parlen directament al cervell i se’ns comencen a obrir portes. Portes que estaven tancades des de feia molt de temps. Músiques que ens arriben als fils enredats que ens tenien immòbils i es comencen a desenredar i a moure’s, i de sobte comencem a ballar sota un sol espaterrant  o a dansar sota la llum de la lluna; músiques que ens parlen d’altres mons, d’altres distàncies, d’altres circuits i autopistes que ens porten més enllà del que podíem imaginar caminant per uns camins sense músiques.

L’efecte papallona

papallona.MPMartinez Herrero

Avui, 1 de maig de 2013, mentre la gran majoria volta pels carrers intentant fer-se escoltar amb tota la dignitat feta miques, jo m’he quedat a casa  voltant com una papallona per un espai que  només percebo si tanco els ulls…

Seguint el curs dels meus pensaments i d’un escrit que he començat aquest mateix matí, he anat a parar a un bloc que m’ha agradat… Cartas de Aloysius     Penso i crec que hauríem de cercar la qualitat en tot allò que fem i trobar blocs de qualitat, escrits per persones que van més enllà de l’aparent simplicitat o de conceptes que ja estan repetits de la mateixa manera. La repetició és inevitable, la vida -si ens la mirem bé, és per a tots el mateix… Són les circumstàncies les que ens varien les perspectives, les apreciacions, els conceptes… dels uns als altres. La repetició és inevitable, però cal expressar-nos cada vegada de la manera única de la qual som capaços, perquè som nosaltres -com a éssers únics- els qui ens expressem. Només cal pensar què o quin element farà canviar el rumb de la història.