About grocdefoc

Dono la benvinguda a tots els meus amics i a tots aquells encuriosits blocaires que arribin a aquest turó. Els dibuixos, pintures i collages que apareixen en aquest bloc són de creació pròpia, si els feu servir us agrairé citeu l\'autoria i el bloc de procedència. grocdefoc@hotmail.com www.relatsencatala.com (Autor: Grocdefoc)

La Mort i l’Àngel

Ahir, la senyora Mort em va provar. Però, ja va comprovar que encara no era la meva hora. Una provatura, si fa no fa, de la meva resistència física, emocional, el grau de la meva por, de la meva esperança per voler viure una mica més. No em va provar a mi sola, sé que ahir -com cada dia- va ser dia d’accidents. Després de molts i molts dies sense ploure, les carreteres són una trampa mortal, per més que hom s’hi enfronti amb valentia i entri en elles amb plena consciència de la pluja i de la velocitat a la qual ens aconsellen anar. Per més cura que se’n tingui, de vegades no n’hi ha prou. I plataplaf! per uns instants vaig pensar ja sóc morta. Però no, després del xoc enmig de l’obscur de l’hora, dels primers sorollets somorts d’estranys cruixits i de la primera visió d’unes llargues branques d’arbres bellugant i espolsant damunt dels motors fumejants una pluja fina i assassina… jo, amb el nas enganxat a l’airbag, les mans soldades al volant i sense les ulleres de miop perquè m’havien saltat, vaig tornar a pensar, jo no m’he mort… però… i els altres?

Encara ignoro perquè el meu cotxe va patinar i se’n va anar a l’altra via amb la mala sort que venia una furgoneta amb un home i un noi plens de plans i de feines per fer. Pujaven la carretera tranquil·lament, i jo la baixava encara més tranquil·lament, no tenia cap presa, era conscient del mal temps que feia, però tot i amb això… els vaig envestir.

Tampoc no era l’hora de la mort ni de prendre mal per a ells, suposo que els hi va passar igual que a mi, un bon ensurt i un pensar I ara què? Què ha passat?

Abans de sortir del cotxe algú em va preguntar Com està? S’ha fet mal? i quan em va veure, es va dirigir tot seguit a la furgoneta per preguntar el mateix. Anava prement les tecles d’un mòbil i ja estava donant informació de tot plegat.

Aquests personatges que apareixen en les escenes sobtades del teatre de la vida i que sense cap interès ni un, es preocupen pels altres i fins i tot truquen amb els seus mòbils a la policia, a l’ambulància si cal, als bombers si són necessaris, se’ls solen anomenar àngels. Jo sé que no ho són, però també sé que en la nostra essència humana existeix una part divina, jo ho vull creure així i que en algunes ocasions a tots ens passa, que per més deshumanitzats que ens comportem en altres circumstàncies, sempre existeix el moment en fer cas a aquesta part més noble, més propera a la perfecció que tots duem dins.

Em pregunto Qui deu ser aquella persona? Recordo que li vaig donar les gràcies. Però ara, quan ja ha passat tot, quan tots ens hem pogut mirar les cares, quan hem comprovat que ens hem quedat sense els nostres vehicles, quan els nervis han afluixat… a mi, a soles a casa, em venen les llàgrimes, dono gràcies a la senyora Mort per haver-se estat molt quieta darrere d’un arbre… gaudint de l’espectacle.   L’únic que voldria seria abraçar a aquell senyor que ens va auxiliar de primer moment… per a tornar-li a donar les gràcies.

Els genolls

Dibuix – M.Pilar Martínez Herrero – Gener 2012

Mentre escolto una música vinguda de lluny, penso en el temps. En el temps ple d’altres temps i d’altres músiques. Immersa en l’anar i venir superficial de cada dia, intento abstreure’m per uns instants i vull pensar que no sóc aquí, sinó que camino per camins i dreceres cobertes de molsa i d’humitats matinals. I tanco els ulls i em dic que visc en una terra fèrtil però condemnada a l’extinció. Que visc entre àngels que prefereixen ésser dimonis enganyats per l’actualitat. I em dic que ja està passat de moda mencionar els àngels i els diables, però aquests em surten a cada pas que dono en aquest absurd anar i venir pels carrers d’una ciutat total.

Miro els ulls de les persones que em vaig trobant però no em veuen. Miro les mans de les persones amb les que em vaig creuant i un anhel de parlar-les-hi a la orella m’espanta perquè sé que si ho fes, potser elles també s’espantarien del meu atreviment. Asseguda en un banc contemplo els genolls de la velleta que fa estona dona pa als coloms. I ella em mira els meus. Els meus són joves, de pell fina. El temps. El temps… El temps passarà i jo em tornaré com ella, i els camins seran de molsa i plens de reflexos per les humitats matinals.

Passejades vespertines

 
Pintura: Acrílic. Detall de paleta. M.Pilar Martínez Herrero

La vida passa, i dalt del turó no s’atura. Passa i traspassa d’una muntanya a l’altra. Jo, camino cada tarda una hora o hora i mitja, i els pensaments, en comptes d’encalmar-se, sembla que es projectin fins i tot més enllà de l’atmosfera.

El meu cosmos viatja amb mi, camina al meu costat, o millor dit, damunt del meu cap. Surto a passejar per allò que diuen de «fer salut», per prevenir complicacions que ens limitin a fer la nostra santa voluntat. El primer pensament és: «Au, calla i camina, respira fons, allibera’t dels cercles tancats, dels pensaments que donen tombs i que no troben sortida, fes callar la ment, frena els seus despropòsits i queda’t amb una sola idea, amb un sol propòsit, amb un sol projecte…»

Sortir a caminar, però, encara és pitjor. Si tancada a casa entre els meus papers, la ment no para de projectar idees i ja és prou misteri, amb la sortida per entremig del bosc tinc la sensació de que pot arribar a ser una explosió.

Caminar cara la posta de sol, em representa omplir-me d’una energia suficientment potent com per endevinar en el pas dels núvols, multituds d’éssers estranys a la deriva, estols de papallones gegants, caravanes de camells de sis caps i dotze potes. Visions, vet aquí, és el que en trec, de les meves passejades vespertines, mentre jo mateixa formo part de la claror enganyosa del crepuscle.

No tinc temps per a gossets

Gosset i gallina-

Dalt del turó m’he passat uns quants dies amb el nas brut de pintura. Si, per fi, després de bastant de temps que no ho feia he tornat a pintar. Pinzells que volen, papers que s’acumulen, formes que emergeixen lliures i acaben presoneres dels colors. Oh!, quina llibertat tan desitjada i quina gosadia intentar encerclar i limitar, parodiar una realitat i metamorfosar -la.  Però de nou m’he sentit feliç. La lliure expressió, sense pressions, sense cap més  interès que el d’extraure de dins el que hom porta des de fa temps, o des de fa només un sol instant, com per exemple el que n’he tret del meu primer passeig acompanyada d’un gosset, enmig d’una tarda de vent molt fort i de cel molt vermell.

Tot un món nou ple d’aventures per al gosset que passarà amb mi el cap d’any; me l’han deixat quatre dies que ja començo a considerar com a molt especials perquè sempre he dit que jo no tenia temps per a gossets. Avui, al jardí rústic de casa ha entrat una gallina dels veïns. Se sabia segura perquè a casa mai no n’hi ha hagut, de gossos ni gats, però ai! avui! renoi! -D’on ha sortit aquest esperitat? -D’on ha sortit aquest ésser tan estrany amb plomes i cresta?

Els gossets de ciutat no solen conviure amb gallines, galls o conills. Les gallines, els galls i els conills de camp, no solen fer-se amb gossets de ciutat, sempre tan llepafils, tan ben pentinats i polits. Però el gosset que m’han deixat, tot d’una ha esdevingut guardià del seu castell, senyor del seu imperi, recuperat l’instint de caçador ha començat un atac ferotge entre ell i la gallina.

Resumint, el gos espantat per la gallina i la gallina espantada pel gos i ja ens podeu veure a tots plegats corrent per entremig d’oliveres i de pins, saltant les tanques dels veïns, i volant (sí, volant!) per damunt de tarongers i llimoners; crec que fins i tot hem volat per damunt d’un xiprer alt, molt alt; el xiprer on s’hi solen enganxar estrelletes quan el cel en va massa ple.

Després de la pintura, un passeig amb el gosset m’ha sabut a glòria.

Gos, gallina, estrelles de Nadal, algun esquirol amagat dins dels arbres… plena natura encerclada per tanques perilloses per a les gallines i els conills i, el que em faltava, el gosset ensumant durant tot el dia ferums que no són de ciutat.

La dansa de la serp

Hi ha moments en el paisatge, que fines línies comencen la dansa de la serp i és quan el sol es posa en cadascuna de les seves pells. Es multiplica la ment per anar-se’n darrera la llum que forma i transforma el paisatge, dins la forma de serp.

Què lluny estem de les aigües veritables, d’aquelles en què els peixos són d’or i els còdols els ulls del món!

El caminant incansable sent com li van creixent unes ales lleugeres en els turmells, i mira el cel apartant la mirada del terra, i veu ocells volar, tal com aviat podrà volar ell.

Hi ha moments, en què tot s’ajusta com si fos emmotllat amb la mateixa matèria i al mateix moment.  Tot convergeix en un sol instant i lloc, i del punt de la ploma sorgeix un punt, una línia, un mot, una idea, un projecte; i el projecte és prou vital com per convertir-se de nou en el paisatge ple d’arbres en flor, en roques o en homes i dones íntegres i clarividents.

Moltes vegades penso que és com si encara restéssim dins la caverna, com ànimes en pena que miren el cel com si miressin la dura pedra, i no endevinéssim res de res.

Mons de fantasia

Des de dalt del turó, de nou em sento plena (qui sap si per uns
instants), després d’uns dies en què escriure se m’ha representat com una mena
d’utopia. Massa engrunes de misèria humana acumulada que m’han deixat un pòsit
d’escrits rebels, contestataris amb mi mateixa, escrits que més val oblidar i
que ja formen part d’aquella pols que m’envolta. Sort en tinc, penso, de que entre
aquesta pols volàtil però testimoni d’aquests terratrèmols constants, encara
pugui anar ensopegant amb idees que sí que em poden servir per a dir alguna
cosa.

La realitat d’aquests últims temps no deixa massa marge a la
irrealitat, a deixar fluir les visions de l’altra banda, a recrear-nos en una
ficció que empeny per fer-se forta, però que el desencís contagiós provoca que
ni els propis fantasiosos en puguem sortir sans i estalvis d’aquest combat
inesperat.

Els meus móns de fantasia… He sentit, per uns dies, que la història
de Michael Ende es tornava a repetir en la meva pròpia vida. He sentit que la
tristesa ho envaeix tot i que ja no serveixen els dracs ni les històries interminables
de bona voluntat. Espero canviar d’idea ben aviat.

http://www.revistadeletras.net/la-historia-interminable-de-michael-ende/