Ahir, la senyora Mort em va provar. Però, ja va comprovar que encara no era la meva hora. Una provatura, si fa no fa, de la meva resistència física, emocional, el grau de la meva por, de la meva esperança per voler viure una mica més. No em va provar a mi sola, sé que ahir -com cada dia- va ser dia d’accidents. Després de molts i molts dies sense ploure, les carreteres són una trampa mortal, per més que hom s’hi enfronti amb valentia i entri en elles amb plena consciència de la pluja i de la velocitat a la qual ens aconsellen anar. Per més cura que se’n tingui, de vegades no n’hi ha prou. I plataplaf! per uns instants vaig pensar ja sóc morta. Però no, després del xoc enmig de l’obscur de l’hora, dels primers sorollets somorts d’estranys cruixits i de la primera visió d’unes llargues branques d’arbres bellugant i espolsant damunt dels motors fumejants una pluja fina i assassina… jo, amb el nas enganxat a l’airbag, les mans soldades al volant i sense les ulleres de miop perquè m’havien saltat, vaig tornar a pensar, jo no m’he mort… però… i els altres?
Encara ignoro perquè el meu cotxe va patinar i se’n va anar a l’altra via amb la mala sort que venia una furgoneta amb un home i un noi plens de plans i de feines per fer. Pujaven la carretera tranquil·lament, i jo la baixava encara més tranquil·lament, no tenia cap presa, era conscient del mal temps que feia, però tot i amb això… els vaig envestir.
Tampoc no era l’hora de la mort ni de prendre mal per a ells, suposo que els hi va passar igual que a mi, un bon ensurt i un pensar I ara què? Què ha passat?
Abans de sortir del cotxe algú em va preguntar Com està? S’ha fet mal? i quan em va veure, es va dirigir tot seguit a la furgoneta per preguntar el mateix. Anava prement les tecles d’un mòbil i ja estava donant informació de tot plegat.
Aquests personatges que apareixen en les escenes sobtades del teatre de la vida i que sense cap interès ni un, es preocupen pels altres i fins i tot truquen amb els seus mòbils a la policia, a l’ambulància si cal, als bombers si són necessaris, se’ls solen anomenar àngels. Jo sé que no ho són, però també sé que en la nostra essència humana existeix una part divina, jo ho vull creure així i que en algunes ocasions a tots ens passa, que per més deshumanitzats que ens comportem en altres circumstàncies, sempre existeix el moment en fer cas a aquesta part més noble, més propera a la perfecció que tots duem dins.
Em pregunto Qui deu ser aquella persona? Recordo que li vaig donar les gràcies. Però ara, quan ja ha passat tot, quan tots ens hem pogut mirar les cares, quan hem comprovat que ens hem quedat sense els nostres vehicles, quan els nervis han afluixat… a mi, a soles a casa, em venen les llàgrimes, dono gràcies a la senyora Mort per haver-se estat molt quieta darrere d’un arbre… gaudint de l’espectacle. L’únic que voldria seria abraçar a aquell senyor que ens va auxiliar de primer moment… per a tornar-li a donar les gràcies.
