Author Archives: grocdefoc

About grocdefoc

Dono la benvinguda a tots els meus amics i a tots aquells encuriosits blocaires que arribin a aquest turó. Els dibuixos, pintures i collages que apareixen en aquest bloc són de creació pròpia, si els feu servir us agrairé citeu l\'autoria i el bloc de procedència. grocdefoc@hotmail.com www.relatsencatala.com (Autor: Grocdefoc)

Un vel de tristor lleugera

Posted on by grocdefoc
Reply

Des de dalt del turó, segueixo el fil que he deixat amb la idea de
la tristesa…, i primer de tot voldria dir que amb aquesta idea de
la tristesa no em refereixo a la tristesa com a inici d’estats
malaltissos que aboquen a grans depressions, sinó a una altra mena
d’estat melangiós.

Crec
que el sentiment de melangia és particular, intransferible, i el que
a mi m’entristeix a un altre li pot provocar una subtil rialla o una
gran riallada per uns sentits de l’humor contraris, cosa que ens
obligaria a expressar-nos de forma diferent davant les mateixes
situacions i circumstàncies.

Per a mi no és gens preocupant el fet de sentir aquesta mena de melangia
per alguna cosa; fins i tot els nens petits la senten, quan entre joc
i joc s’adonen -a la seva particular manera- que el joc s’ha acabat,
o que els companys de joc ja han marxat, o que aquelles persones que
els estimen i que d’ells en tenen cura els han deixat sols per una
estoneta…

És la sensació de buidor momentània la que imposa aquest vel de
tristor lleugera, una mica frustrant, d’acord, però necessària per
a sentir el contrari al cap d’una estona. Fins i tot crec que aquest
estat letàrgic, melangiós, ens porta a l’estat de la superació, i
a poder tornar a emprendre les necessàries vies cap a la
creativitat.

Però mentre… jo no concebo un estar sempre equilibrat i seré. No seria
capaç de crear res.

La meva idea sobre la tristesa bé podria tractar-se d’una sensació que
prové del pensament, i que no es pot evitar perquè pertany a la
mateixa naturalesa humana. No és una debilitat, sinó una reacció a
la nostra activitat mental, a les nostres reaccions mentals davant
d’uns raonaments o manca d’aquests que ajuden a superar aquesta
momentània tristesa… podem sentir-nos feliços però el mateix
sentiment ens pot provocar una mena de melangia que ens farà
adonar-nos de que som feliços. M’agradaria saber-me explicar
millor.

M. Pilar Martínez H

Menjar pa amb xocolata

Posted on by grocdefoc
1

Des de dalt del turó, enmig de la nit, avui he d’escriure que em sento tan trista que he
decidit menjar pa amb xocolata.

Jo no puc menjar xocolata perquè el meu cos s’omple d’agulletes que volen sortir i em fa
l’efecte que tinc insectes devoradors entre la dermis i l’epidermis.

Però avui em sento tan trista que he decidit tornar a ser una nena petita, per si així puc
recuperar la innocència, i amb la innocència recuperar la il·lusió
del descobriment, i amb el descobriment l’anhel de continuar amb els
projectes començats, i amb els projectes començats recuperar el
ritme i la disciplina d’un treball voluntari d’escriptura i així
poder-me deixar estar de dramatitzacions reals.

Però és que a mi em va el drama, la tragèdia portada a l’extrem, sí, sí, m’agrada
interpretar els clàssics i sentir-me enmig d’un apoteòsic oceà de
vertígens i commocions.

No sóc actriu, però m’agrada imaginar-me que puc tornar a ser una d’aquelles dones
mitològiques que rebien les primeres reaccions humanes i divines.
Ara, tot i les reals i profundes commocions, aquestes ja no són
noves, sinó massa enquistades en una societat que no vol canviar, o
si més no, que ha d’ensopegar una i mil vegades amb la mateixa
pedra, o sigui, amb ella mateixa.

En fi, escriure sempre em representa un tornar a rebobinar, un tornar als orígens, un
tornar-se a retrobar i a pensar que l’únic que importa (malgrat
l’existència de tantes coses importants), són aquests pensaments
tan nostres que s’acceleren o que retrocedeixen, que volen fer-nos
aconseguir cims o ens deixen abandonats ala nostra sort.

Sí, ben pensat, encara
que em senti les agulles per tots el cos, avui menjaré pa amb
xocolata.

M. Pilar Martinez H

Un xiulet sense so

Posted on by grocdefoc
Reply

Normal
0
21

false
false
false

Dalt d’aquest turó m’ha passat gener sense quasi adonar-me’n. Això vol dir que he tingut molta feina que m’ha deixat quasi sense imaginació.

Potser tampoc no és això, tot i que de feina sí que n’he
tingut no li dono la categoria de deixar-me sense imaginació; i per això no la hauria
de posar per excusa de res, ja que la imaginació es té o no es té segons les
circumstàncies, els estats d’ànim, les ganes d’imaginar o de deixar-se vèncer
per aquest diari anar i venir per avingudes sense llum;  sí, sí, perquè per més il·luminades que se’ns
ofereixin i enlluernin els nostres ulls, de vegades les avingudes per on
caminem solen ser més fosques que les cavernes on només els animals sense ulls
hi poden veure, i, dins la fosca, la imaginació es troba ben perduda.

Però en fi… només volia dir que gener m’ha passat
com un xiulet, un xiulet curt que no vol dir res, ni crida a ningú, ni té cap
resposta. Un xiulet desmaiat, un xiulet sense so.

O potser la meva imaginació s’ha quedat estorada,
frenada, precisament perquè han passat massa coses terribles, molt lluny d’on sóc
i del que jo sóc. Coses que m’han fet pensar una vegada més en la gran estafa
que és la pròpia vida, la pròpia naturalesa que sembla provar a les seves
criatures una i mil vegades mil… i més. I jo em quedo aquí, asseguda,
escrivint ximpleries, llegint contes que acaronen a nenes grans i a nins que ja
tenen setanta anys… asseguts, tranquils, com si el món anés al nostre ritme
pausat, i encara tenim el desvergonyiment de lamentar-nos pel que passa tan lluny
d’on som nosaltres… De nosaltres, que no aixequem els ulls ni plorem pels
altres. Tot passa molt lluny d’on sóc… i sempre em pregunto… I a mi,
que no em passa res? com si amb aquesta pregunta volgués que se m’ensorrés la
casa, o que la muntanya on visc se separés en trossos desiguals, com si m’imaginés
que els meus veïns em vindrien a ajudar o jo els aniria a ajudar a ells, perquè
l’única metàfora del déu que existeix avui sembla ser aquesta massa que cau de
sobte, ara aquí i adés, destruint la vida i la fisonomia humana.

Però mentrestant no em cau la casa, jo m’he passat el
cap de setmana llegint i mentre els uns pateixen i moren, altres retornem a les
estances de les meravelles.

Sempre corrent

Posted on by grocdefoc
6

Sempre
corrents i a contracorrent

Sempre
corrents, corrents… i, a més, avui plou i el despertador no ha
sonat a l’hora prefixada ni el cotxe se t’ha engegat. En aquest dia
que regalima fins i tot pel calendari i que acabarà per xopar-te
fins la medul·la i sentiràs la humitat com si fos l’enemic número
u d’ossos i epidermis, tot sembla que s’hagi posat d’acord perquè
arribis tard… i, a més, els taxis no paren. Tot corre al teu
costat com si s’hagués d’escapar de la pàgina i tu t’entrebanques i
mig caus, però ets jove i has tingut prou reflexos com per aguantar
l’envestida del vent, l’envestida de l’hora avançada, l’envestida
del dia que, tot i haver començat fa una eternitat, per a tu comença
ara, enmig d’un carrer encara fosc. És molt aviat i alhora ja és
tard, terriblement tard, i el taxi que no ha parat és perquè no
t’ha vist enmig de les cortines de llum o dels reflexos vidriosos de
colors indefinits i de figures humanes que passen i traspassen
corrents com tu. I aleshores sents que corres contracorrent, com si
més enllà del carrer sabessis que trobaràs la solució a tots els
teus somnis de la nit, a totes aquestes corredisses matineres, a
aquest absurd anar i venir, a aquests carrers mullats, a aquesta
pluja que gemega fa dies, a questa cita que tens de bon matí i que
ningú sospita. Tots plegats corrent, com cada dia, però avui, tu
ets l’única que et sents perduda, sense taxi, enmig de la pluja i
del vent, amb un paraigües vell que suporta estoicament l’embat d’un
dia d’hivern… però el dia és llarg i sortirà el sol, els taxis
pararan algun moment o altre, i aquell que t’espera et rebrà
complagut, amb un bon cafè i una tovallola neta.

Relat per a http://relatsconjunts.blogspot.com

Entre boires, reflexions

Posted on by grocdefoc
1

Quan a primera hora de la
tarda he intentat tornar al turó,
la sorpresa ha estat d’allò més agradable i alhora captivadorament
literària: Els turons romanien desapareguts enmig de les boires
baixes. No fa massa dies que vaig escriure que les últimes boires
m’havien fet pensar en insinuacions de cabelleres de bruixes que
anaven a la deriva.

Avui no, no hi anaven pas
a la deriva, sinó que havien decidit estendre totes les seves
llargues cabelleres grises per entremig dels boscos i pels cims dels
turons. La meva casa, entre altres cases, s’havia quedat invisible
del tot… i jo, amunt, molt conscient de la meva inevitable
desaparició per anar cap a la invisibilitat en una tarda de vigília
de reis.

I mentre m’anava fent
invisible, he recordat altres tardes de reis, quan jo tenia un nen
petit i m’agradava creurem que jo era un dels reis mags i li anava a
comprar joguines, llibres, pintures, quaderns… fins que, de cop i
volta el nen es va fer gran i em va dir que ja no calia que em gastés
els diners amb coses que ell no necessitava… perquè des de sempre
les joguines se les havia fet ell, de llegir, pintar i escriure en
passava olímpicament. A ell li anava la música (i jo, de música,
ni idea).

-Us imagineu la meva
trencadissa interna? Però el cert és que vaig agrair la seva
sinceritat, la seva predisposició a no deixar-se seduir mai pels
regals, ni pel consumisme pur i dur que jo havia tingut cura en
fer-li veure de mica en mica que malament rai si només depenem del
materialisme per ser feliços o per quedar satisfets, però sempre
procurant no arrabassar-li les festes màgiques.

Aquest any (de tant en
tant encara li faig algun regalet a un noi independent des dels vint
anys -i d’això ja en fa vuit-) li he comprat un jersei molt maco (és
possible que no sigui del tot del seu estil, però he procurat no
comprar-li res que m’ho pugui llençar pel cap, cosa que mai feria,
però sí que potser ho pensaria i amb certa raó potser diria: Però
mama, per què m’ho has comprat si ja saps que jo no me’l posaré
aquest jersei… que jo no en porto de jerseis !... I jo li
tornaria a preguntar: Aleshores, fill, com vas vestit?

I és quan recordaria que
un dia, la Ramona -que aleshores m’ajudava amb la neteja de la casa i
a posar ordre a tot plegat- em va venir a buscar i en va dir: Vingui,
miri, ja ho ha vist això? I em va dur a l’habitació de rentar i
planxar, i em va ensenyar una samarreta que s’aguantava dreta tota
sola damunt de les rajoles… No era de brutícia -no penseu
malament-, només era perquè dins d’aquella samarreta n’hi havien
cinc o sis… i s’havia d’aguantar dempeus a la força. L’estil del
meu fill és estranyament capriciós. O no.

-Com em puc entendre (i
això només fa a la roba) amb el meu fill… si va vestir d’una
manera que jo no hi he anat mai?

I és què, la unió perfecta entre
pares i fills mai es podrà donar, per més que la relació sigui
bona, cordial, sincera… Sempre he volgut tenir molt clar i present
que pertanyem a diferents temps i sensibilitats, ens movem per
diferents escales de valors (perquè els valors no és que canviïn
però sí que s’adapten a altres manifestacions), interpretem el món
i les seves circumstàncies de manera distinta… o amb moltes
matisacions… i els fills sempre seran molt més joves del que són
per als pares, per més que els intentem veure grans.

Tot això m’ho ha fet pensar l’article
de “http://isolat.bloc.cat – Reflexions isolades-: “Felicitat
relativa” de 29/12/2009;

-Saps, Carles? Un dia qualsevol, anant
passejant, veig alguna cosa que m’agrada, i si puc comprar-la, penso:
Oh, que maca que és! A qui li podria agradar més que a mi?

I aleshores em ve al pensament algun
amic o amiga, el meu company, algun/a company de la feina, el meu
fill… i encara que no sigui cap aniversari ni celebració, vaig i
els hi regalo perquè aquell llibre, aquell petit objecte, aquell
petit detall…m’ha fet pensar en ells. No cal esperar acomplir anys,
no cal que sigui Nadal o Reis, i no cal que s’hagi de comprar una
joia o el regal més car del món per sentir que l’altre t’estima…
no, jo sempre demano que els regals que em facin mels facin amb les
mans i amb el pensament. Que siguin creatius. Aquests són els
regals que més aprecio. El meu company em regala poemes que de tant
en tant, com una sorpresa, me’ls trobo per la casa… però és clar,
si tothom fes com nosaltres… adéu al capitalisme.

Gràcies pel teu escrit que m’ha fet
pensar en tot això.