Category Archives: General

Menjar pa amb xocolata

Posted on by grocdefoc
1

Des de dalt del turó, enmig de la nit, avui he d’escriure que em sento tan trista que he
decidit menjar pa amb xocolata.

Jo no puc menjar xocolata perquè el meu cos s’omple d’agulletes que volen sortir i em fa
l’efecte que tinc insectes devoradors entre la dermis i l’epidermis.

Però avui em sento tan trista que he decidit tornar a ser una nena petita, per si així puc
recuperar la innocència, i amb la innocència recuperar la il·lusió
del descobriment, i amb el descobriment l’anhel de continuar amb els
projectes començats, i amb els projectes començats recuperar el
ritme i la disciplina d’un treball voluntari d’escriptura i així
poder-me deixar estar de dramatitzacions reals.

Però és que a mi em va el drama, la tragèdia portada a l’extrem, sí, sí, m’agrada
interpretar els clàssics i sentir-me enmig d’un apoteòsic oceà de
vertígens i commocions.

No sóc actriu, però m’agrada imaginar-me que puc tornar a ser una d’aquelles dones
mitològiques que rebien les primeres reaccions humanes i divines.
Ara, tot i les reals i profundes commocions, aquestes ja no són
noves, sinó massa enquistades en una societat que no vol canviar, o
si més no, que ha d’ensopegar una i mil vegades amb la mateixa
pedra, o sigui, amb ella mateixa.

En fi, escriure sempre em representa un tornar a rebobinar, un tornar als orígens, un
tornar-se a retrobar i a pensar que l’únic que importa (malgrat
l’existència de tantes coses importants), són aquests pensaments
tan nostres que s’acceleren o que retrocedeixen, que volen fer-nos
aconseguir cims o ens deixen abandonats ala nostra sort.

Sí, ben pensat, encara
que em senti les agulles per tots el cos, avui menjaré pa amb
xocolata.

M. Pilar Martinez H

Un xiulet sense so

Posted on by grocdefoc
Reply

Normal
0
21

false
false
false

Dalt d’aquest turó m’ha passat gener sense quasi adonar-me’n. Això vol dir que he tingut molta feina que m’ha deixat quasi sense imaginació.

Potser tampoc no és això, tot i que de feina sí que n’he
tingut no li dono la categoria de deixar-me sense imaginació; i per això no la hauria
de posar per excusa de res, ja que la imaginació es té o no es té segons les
circumstàncies, els estats d’ànim, les ganes d’imaginar o de deixar-se vèncer
per aquest diari anar i venir per avingudes sense llum;  sí, sí, perquè per més il·luminades que se’ns
ofereixin i enlluernin els nostres ulls, de vegades les avingudes per on
caminem solen ser més fosques que les cavernes on només els animals sense ulls
hi poden veure, i, dins la fosca, la imaginació es troba ben perduda.

Però en fi… només volia dir que gener m’ha passat
com un xiulet, un xiulet curt que no vol dir res, ni crida a ningú, ni té cap
resposta. Un xiulet desmaiat, un xiulet sense so.

O potser la meva imaginació s’ha quedat estorada,
frenada, precisament perquè han passat massa coses terribles, molt lluny d’on sóc
i del que jo sóc. Coses que m’han fet pensar una vegada més en la gran estafa
que és la pròpia vida, la pròpia naturalesa que sembla provar a les seves
criatures una i mil vegades mil… i més. I jo em quedo aquí, asseguda,
escrivint ximpleries, llegint contes que acaronen a nenes grans i a nins que ja
tenen setanta anys… asseguts, tranquils, com si el món anés al nostre ritme
pausat, i encara tenim el desvergonyiment de lamentar-nos pel que passa tan lluny
d’on som nosaltres… De nosaltres, que no aixequem els ulls ni plorem pels
altres. Tot passa molt lluny d’on sóc… i sempre em pregunto… I a mi,
que no em passa res? com si amb aquesta pregunta volgués que se m’ensorrés la
casa, o que la muntanya on visc se separés en trossos desiguals, com si m’imaginés
que els meus veïns em vindrien a ajudar o jo els aniria a ajudar a ells, perquè
l’única metàfora del déu que existeix avui sembla ser aquesta massa que cau de
sobte, ara aquí i adés, destruint la vida i la fisonomia humana.

Però mentrestant no em cau la casa, jo m’he passat el
cap de setmana llegint i mentre els uns pateixen i moren, altres retornem a les
estances de les meravelles.

Entre boires, reflexions

Posted on by grocdefoc
1

Quan a primera hora de la
tarda he intentat tornar al turó,
la sorpresa ha estat d’allò més agradable i alhora captivadorament
literària: Els turons romanien desapareguts enmig de les boires
baixes. No fa massa dies que vaig escriure que les últimes boires
m’havien fet pensar en insinuacions de cabelleres de bruixes que
anaven a la deriva.

Avui no, no hi anaven pas
a la deriva, sinó que havien decidit estendre totes les seves
llargues cabelleres grises per entremig dels boscos i pels cims dels
turons. La meva casa, entre altres cases, s’havia quedat invisible
del tot… i jo, amunt, molt conscient de la meva inevitable
desaparició per anar cap a la invisibilitat en una tarda de vigília
de reis.

I mentre m’anava fent
invisible, he recordat altres tardes de reis, quan jo tenia un nen
petit i m’agradava creurem que jo era un dels reis mags i li anava a
comprar joguines, llibres, pintures, quaderns… fins que, de cop i
volta el nen es va fer gran i em va dir que ja no calia que em gastés
els diners amb coses que ell no necessitava… perquè des de sempre
les joguines se les havia fet ell, de llegir, pintar i escriure en
passava olímpicament. A ell li anava la música (i jo, de música,
ni idea).

-Us imagineu la meva
trencadissa interna? Però el cert és que vaig agrair la seva
sinceritat, la seva predisposició a no deixar-se seduir mai pels
regals, ni pel consumisme pur i dur que jo havia tingut cura en
fer-li veure de mica en mica que malament rai si només depenem del
materialisme per ser feliços o per quedar satisfets, però sempre
procurant no arrabassar-li les festes màgiques.

Aquest any (de tant en
tant encara li faig algun regalet a un noi independent des dels vint
anys -i d’això ja en fa vuit-) li he comprat un jersei molt maco (és
possible que no sigui del tot del seu estil, però he procurat no
comprar-li res que m’ho pugui llençar pel cap, cosa que mai feria,
però sí que potser ho pensaria i amb certa raó potser diria: Però
mama, per què m’ho has comprat si ja saps que jo no me’l posaré
aquest jersei… que jo no en porto de jerseis !... I jo li
tornaria a preguntar: Aleshores, fill, com vas vestit?

I és quan recordaria que
un dia, la Ramona -que aleshores m’ajudava amb la neteja de la casa i
a posar ordre a tot plegat- em va venir a buscar i en va dir: Vingui,
miri, ja ho ha vist això? I em va dur a l’habitació de rentar i
planxar, i em va ensenyar una samarreta que s’aguantava dreta tota
sola damunt de les rajoles… No era de brutícia -no penseu
malament-, només era perquè dins d’aquella samarreta n’hi havien
cinc o sis… i s’havia d’aguantar dempeus a la força. L’estil del
meu fill és estranyament capriciós. O no.

-Com em puc entendre (i
això només fa a la roba) amb el meu fill… si va vestir d’una
manera que jo no hi he anat mai?

I és què, la unió perfecta entre
pares i fills mai es podrà donar, per més que la relació sigui
bona, cordial, sincera… Sempre he volgut tenir molt clar i present
que pertanyem a diferents temps i sensibilitats, ens movem per
diferents escales de valors (perquè els valors no és que canviïn
però sí que s’adapten a altres manifestacions), interpretem el món
i les seves circumstàncies de manera distinta… o amb moltes
matisacions… i els fills sempre seran molt més joves del que són
per als pares, per més que els intentem veure grans.

Tot això m’ho ha fet pensar l’article
de “http://isolat.bloc.cat – Reflexions isolades-: “Felicitat
relativa” de 29/12/2009;

-Saps, Carles? Un dia qualsevol, anant
passejant, veig alguna cosa que m’agrada, i si puc comprar-la, penso:
Oh, que maca que és! A qui li podria agradar més que a mi?

I aleshores em ve al pensament algun
amic o amiga, el meu company, algun/a company de la feina, el meu
fill… i encara que no sigui cap aniversari ni celebració, vaig i
els hi regalo perquè aquell llibre, aquell petit objecte, aquell
petit detall…m’ha fet pensar en ells. No cal esperar acomplir anys,
no cal que sigui Nadal o Reis, i no cal que s’hagi de comprar una
joia o el regal més car del món per sentir que l’altre t’estima…
no, jo sempre demano que els regals que em facin mels facin amb les
mans i amb el pensament. Que siguin creatius. Aquests són els
regals que més aprecio. El meu company em regala poemes que de tant
en tant, com una sorpresa, me’ls trobo per la casa… però és clar,
si tothom fes com nosaltres… adéu al capitalisme.

Gràcies pel teu escrit que m’ha fet
pensar en tot això.

Desaparèixer

Posted on by grocdefoc
Reply

Des de dalt del turó li dono les gràcies a Joseph B… que, tot i el meu llençol blanc que m’ha caigut al damunt, m’empeny a ser aquí, i voler explicar coses…

Desembre glaçat, avui al matí, i jo, intentant no relliscar muntanya avall. M’ho he pres
amb calma, i tan sols a trenta per hora he pogut admirar els camps i els pedruscalls
amb la pàtina blanca de la glaçada. Em semblava estar baixant d’un conte.   “Si volgués, podria desaparèixer per aquestes
contrades i ningú no em trobaria”.  Això és el que he pensat -no ho he pogut evitar-; i no me’n penedeixo, ja que fa molt
de temps vaig decidir que no m’havia de saber greu res del que sorgís de la
meva ment, perquè si així sorgia, és que deuria tenir algun sentit, i millor
seria seguir-me la veta, que no pas negar l’evidència del que jo sóc, sento i
penso.

I aquesta idea de la desaparició ja veig que em continuarà fins que no
aconsegueixi tenir l’encapçalament d’aquest bloc de nou arreglat. Però bé, tot
arribarà. Ara, deixem-ho córrer perquè no era d’això del que volia parlar.

Però la desaparició em continua inspirant i, ara recordo que no fa massa temps vaig
escriure:

És quan dormim, quan som, en realitat, la forma
més pura de continuar essent, mentre romanem desapareguts.

M’agrada dormir -es nota-, sempre m’ha agradat molt… Potser serà perquè també m’agrada, de tant en tant, desaparèixer.

Grocdefoc

Continuen les desaparicions?

Posted on by grocdefoc
2

Ara sóc jo la que crec que estic a punt de desaparèixer… no sé quina tecla hauré tocat… ja ha desaparegut l’encapçalament del blog… no sé si començar a dir adéu… o a reveure…o si tot això és la confabulació d’un divendres que, en comptes d’estar intentant arreglar aquest blog, hauria d’estar passejant per la rambla… per qualsevol rambla del món.

 

 

Sobre les desaparicions…

Posted on by grocdefoc
2

Des de dalt del turo de nou torno a escriure. És dissabte. De nou dissabte. Un altre dissabte que ve a sumar-se a tots els meus dissabtes.

Crec que les entrades a aquest blog aniran de dissabte en dissabte perquè la resta de dies van tan plens que no em queda temps per a reflexionar com cal i escriure de la manera que m’agrada. O sigui que, de dissabte a dissabte, hauré de centrar-me en el destil·lat que hagi quedat de tot el que hagi sentit durant els set dies que separen un dissabte de l’altre.

Avui, si m’escolto el cor, haig d’escriure sobre les desaparicions, sobre unes determinades desaparicions.  

Ara m’agradaria saber escriure tal com escriu Enrique Vila-Matas que ho fa amb tanta mestria literària sobre aquest tema, però jo no són en Vila-Matas i haig d’escriure tal com en sóc capaç.

Sempre he trobat molt interessant el tema de les desaparicions. M’ha semblat un tema alhora real i metafísic. Les desaparicions reals són, en general, tràgiques i amb desenllaços esgarrifadors; altres desaparicions són voluntàries o degudes a un instint de supervivència.  Una fugida secreta que porta a una invisibilitat total. Les desaparicions metafísiques són les que jo anomeno les desaparicions que nomes existeixen dins del desig d’aquells que voldrien desaparèixer; i també incloc, en aquest grup, les desaparicions literàries. 

Ara (que no fa massa m’he estrenat en aquest món virtual) m’he adonat d’un nou concepte de desaparició, com la d’aquests blocaires  que un cop t’han arribat al cor i cerques el seu bloc per a continuar sabent què els hi passa, què pensen, què opinen…, de sobte desapareixen, i, quan intentes obrir i entrar de nou en el seu món de pensaments i opinions, en comptes dels seus escrits als que ja els hi has trobat un interès veritable, hi trobes un missatge que diu “Error”. Aleshores…, jo que encara no conec les lleis d’aquest món virtual, ni com s’ha d’actuar ni a qui avisar de la desaparició d’algú que s’ha acabat apreciant, i en tants pocs dies, i sense veure-li mai la cara…i, ben pensat, sense conèixer res més d’aquesta altra persona, a part dels escrits que m’han ben enxampat… i a traves dels quals esperava saber molt més de la vida real…, aleshores m’adono que no sé com provar la seva real existència.-Com provar que no eren només fruit de la meva imaginació tots aquells escrits que ara han desaparegut de la xarxa? -On és el blocaire de “Reflexions Isolades”? -Per què en el seu bloc, més semblant ara a un fantasma, només posa “Error” des del 5 de desembre? I no puc evitar pensar ni de preguntar-me mentre aparto la vista de la pantalla on només hi veig “Error” i miro el cel (avui blau, després de dos dies de núvols negres) i em pregunto què li haurà passat?   -Seran problemes tècnics o problemes humans, o problemes més enllà dels uns i altres? Què donaria aleshores per tal que la nostra coneixença hagués estat real i que m’hagués volgut dir a on vivia… perquè ara ja tindria, com a mínim una pista per començar a estirar del fil… i esbrinar què li ha passat.  Suposo que una de les lleis d’aquest món virtual és aquesta: acceptar l’arribada i la desaparició d’una manera “natural” perquè tot el que passa dins de la Gran Xarxa Virtual forma part d’una altra manera de “naturalesa”. Les desaparicions de tota mena porten implícites un sentiment inevitable i d’escales diverses de preocupació.  Només espero que aquesta hagi estat voluntària i sense tants rocambolescs escenaris que m’he imaginat.  Tinc la gran confiança de que el meu desaparegut blocaire al qui li dedico aquest escrit estigui molt bé, estudiant molt i continuant aprenent de la vida.