Category Archives: General

Cada dia és un començament…

Posted on by grocdefoc
1

Cada dia es un començament… i un final. Tothom ho sap que cada dia comença i acaba i que demà serà un altre dia.  Així ho solem dir quan estem cansats i abatuts i el nostre cos necessita descans i la nostra ment encalmar-se de tantes idees i tants giravolts que no ens porten enlloc…Demà serà un altre dia i acabem pensant que potser avui, amb tot el que ha tingut de lleig i patidor, demà ja veurem si superem el nivell i sobrepassem la franja que ens permet albirar altres maneres d’anar pel món.Avui, des del dalt del turó, només vull dir això.

Darrere dels núvols

Posted on by grocdefoc
1

Des de dalt del turó recordo que avui mateix, cap a les quatre de la tarda quan tornava a casa, he vist una fila de núvols tímids i petits. Al davant hi anava el que semblava capitanejar la marxa a una velocitat prou tranquil·la però eficient, i aquest era el núvol més voluminós i amb més protuberàncies i, per tant, el que presumia de més matisos de color. La resta de nuvolets, cada un més petit que l’altra, el seguien com qui segueix a la mare o el pare, com amb por de perdre’s  o de desincronitzar l’espai entre ells. Tots, reverents i educats i d’un blanc pur immaculat, anaven col·locats en fila india i sense perdre pas .Potser sigui una puerilitat això de parlar d’una fila de núvols… però, avui, potser ha estat una de les poques coses que m’han obsequiat amb tota una tirallonga d’agradables sensacions i pensaments.

Quan la vida s’endureix, quan la vida ens posa contínuament a prova, quan la vida s’escapa pels quatre costats, l’únic que em reporta equilibri no és el creure o tenir fer i esperança en que tot s’arreglarà aviat, de que la sort canviarà d’un moment a l’altre, convençuts de que passarà alguna cosa que farà decantar la balança i tornarem a respirar tranquils i gaudirem plenament de nou de la vida, de la salut, del treball, de la família, de l’amistat, de la pau, de la llibertat… (digueu vosaltres el que més us manqui i desitgeu).

Tot pensant, acabo per creure que els qui no creiem en res de res que ens pugui ajudar a tenir esperança, el sol fet de contemplar la bellesa que encara existeix… és l’únic tangible amb què podem comptar, pel sol fet de ser tan volàtil i efímera, tal com ho és la nostra pròpia sort o desgràcia, com el nostre dolor o com l’espera de que aquest s’acabi i puguem tornar a viure i respirar tranquils…

Nota aclaridora

Posted on by grocdefoc
1

Des de dalt del turó començo els meus posts de novembre rellegint el meu últim del dia 31 d’octubre. En “Mentre aprenc a fer un blog”, parlo de que “no faig mai cas dels mestres…” Ara penso que amb la meva mania de simplificar els escrits, potser no he acabat d’explicar què volia dir.  I no vull dir que no s’hagi de fer pas cas dels professors o d’escoltar els mestres, o a tots aquells que saben més que nosaltres, que són pous d’experiències, que dominen les arts, les ciències, les tecnologies, les filosofies i d’altres qüestions… ans el contrari.   La idea és que, un cop t’han ensenyat o donat les pautes d’un determinat aprenentatge, sóc jo la que m’he d’espavilar, la qui ha de continuar aprenent pel meu compte, investigant, experimentant per tal de poder crear les seves pròpies projeccions de tot el que he aprés.Però, el cert, és que moltes vegades he sospitat d’aquests aprenentatges, perquè els mestres, en saben tant, que voldrien que els seus alumnes fossin igual que ells, que sentissin la mateixa curiositat, que els moguessin les mateixes perspectives. Igual passa, en molts casos, entre pares i fills. Voldríem que els nostres fills fossin la nostra continuïtat, però poques vegades és així perquè el fill té la seva pròpia identitat, la seva pròpia ideologia, la seva pròpia vida. Tant els mestres com els pares potser se sentin traïts, decebuts, entristits…  és com si tot el que som no pogués tenir continuïtat o un ressò etern… però ens hem de convèncer que és millor que ningú ens imiti, que ningú torni a viure la mateixa vida, sinó que siguin molt més intel·ligents pel fet de tornar a reinterpretar-la i continuar avançant.

Focs d’encenalls

Posted on by grocdefoc
1

Ha arribat a les meves mans una frase que no sé de qui és ni sé on estava publicada. Avui la vull compartir amb qui, per casualitat, vingui a parar al meu quadern d’octubre (si algú té més referències d’aquesta frase, ja m’ho dirà). La frase diu:  “L’intel·ligent és romandre en el teu món, i no confondre el teu treball amb la teva vida”. De cop, no sembla dir-me massa, com totes les frases estereotipades que van i venen i que, com en tantes altres coses em passa que en veig tantes, en llegeixo tantes, crec que en comprenc tantes, que, de fet, no em deixen cap solc en el meu enteniment, no em sacsegen tal com m’haurien de provocar i no m’adono del que realment volen dir. No tinc temps de reflexionar-hi (o és que potser no sé reflexionar). Però davant d’aquestes paraules he pensat: si aquesta frase hagués arribat a mi molt abans, potser no hagués fet tantes ximpleries amb el fet de confondre un món amb l’altre.  Perquè de fet, de món, només en tinc un, i aquest és el que ha començat amb mi i acabarà amb mi. Tota la resta, focs d’encenalls… fum de foguera.

XOPS, COM ELS PEIXOS

Posted on by grocdefoc
1

Em trobo davant d’una multitud de gotes, gotes grosses que intenten fer-me perdre el cap, o millor dir, mullar-me’l i així, ben xopa, poder començar aquesta comunicació… He deixat enrere multituds, pluges, sols i llunes i he arribat fins aquí. Això és un repte. Qui ho dubte? D’entrada, em parlo a mi mateixa tot i saber que potser algú, com un peix despistat, isolat i afamat, pugui quedar enxampat en aquest fil mig transparent que vaig deixant anar a mesura que parlo a una multitud invisible… d’éssers humans, de peixos i de gotes. Si de peixos anés aquest escrit…! Però no en tinc ni idea de peixos, només sé que són éssers vius que, com jo i com tota la multitud –amb solitud- que omple aquestes línies, neden i sobreviuen en un altre ecosistema metafòricament tan semblant al nostre.  Gotes d’aigua cauen amb força, avui i aquí on visc, dalt d’un turó amb vistes a l’univers. Les acompanya un aire calent però molt desagradable per a qui no li agradi el vent. I jo em dic, mentre escolto el brum intermitent de les aigües que aviat hauré d’investigar per un altre cantó, què és el que em diuen els sorolls quan la natura parla. I així, xopa com un peix, continuaré navegant per mars incertes, però crec que en llençar el fil i esperar que piquin, es troba un dels sentits, si més no, per aquells que dediquen les hores de la seva vida a pescar peixos i gaudir d’unes hores lliures mentre es xopen amb els esquitxos de la mar que també va plena de multituds d’éssers estranys, absurds, fantasmals, terrorífics i meravellosos alhora. Avui començo a entendre que puc començar a navegar per uns altres viaranys, rius i escletxes… (si és que trobo la manera d’arreglar aquest bloc, fer-lo més llegible, afegir-hi una mica d’art…), dir el que em plagui i trobar ànimes bessones o ben diferents, que puguin afegir gotes de pluja a la multitud que ja va baixant per aquesta torrentera que avui sembla inundar-se… Grocdefoc,  des de dalt del turó

El cor em batega

Posted on by grocdefoc
Reply

2009-10-19 16:31:01  És curiós que el primer que escric a la Gran Xarxa vagi acompanyat d’un estrany batec al cor. Me’l sento com si s’hagués transformat, en un instant, en un cor metàl·lic perquè ja forma part d’aquest univers real i artificial alhora. Penso que això només és fruit de la meva inexperiència, potser perquè m’adono de que aquest continuat batec estrany es mantindrà encès mentre duri la meva emoció (continguda fins fa pocs moments en què he estat capaç de registrar-me, jo sola, en aquest maremàgnums de novetats que per a molts ja estan quasi passades de moda).  Però jo, novella en aquest món virtual, m’entesto en arriscar-m’hi perquè vull formar part d’aquestes avingudes d’éssers humans quasi invisibles, si no fossin per les nostres ànsies d’existir, de crear, de regalar la paraula, les nostres idees i pensaments, tot allò que ens conforma… i ens uneix.